Catalunya, adéu a la nostra terra

11 del matí del dia 6 de març de 2016. Plaça Catalunya. Aquí comença l’aventura, el projecte dels cargols de recórrer el món sense pressa, i ho fa des del punt més cèntric de Barcelona, rodejats dels nostres amics i de la família. Ens diuen adéu emocionats, som uns quants i fins i tot tenim una pancarta, que esperem passejar per molts països en els pròxims anys.

Fins aquí hem arribat, ens ha costat un any de preparació. Semblava que no arribaria el dia de començar i de sobte ens trobem abraçant-nos i dient adéu i fins la pròxima als nostres. Els primers quilòmetres de l’aventura no els fem sols, ens acompanyen la Miriam, el Xavi, la Erta (només amb sis mesos) i el Jaume. Amb ells recorrem els últims carrers que veurem de Barcelona en els pròxims anys. Ho fem sortint per diferents carrils bici que ens porten fins a la llera del riu Besós, on una part important del grup ens diu fins aviat. Marxa la família. Només som tres, per ben poc, a Montcada i Reixac ens deixa el Jaume.

Ara ja estem sols amb les nostres bicis, comença l’aventura!

Omplim la panxa a Montcada i continuem cap a Mollet, des d’on agafarem la C-59 endinsant-nos pel Vallés i cap a la Catalunya central, en direcció als Pirineus, per on creuarem a França. Pel camí passem per Caldes de Montbui, on comencem a notar que som especials per la gent, ja que ens paren i ens pregunten:

On aneu?
A Pequín
(rialles) Segur? En serio?

Aquesta és la tònica en els pròxims dies, tothom es sorprèn quan diem que el nostre destí és Pequín. Continuem camí de Moià, per uns paisatge ben macos, ara al Moianès. I si pensàvem, que Catalunya no ens oferiria res nou, de sobte ens trobem dormint a l’antic ajuntament de Moià, al replà, després que el policia local truqués a l’alcalde i ens busqués pel poble per acompanyar-nos a l’ajuntament. Plovia i estàvem gairebé a sota zero. Seguim camí del Luçanès i ens adonem que no falta anar ben lluny per pedalar per carreteres tranquil·les i boniques, a Catalunya en tenim un munt. Davant nostre queden les muntanyes nevades del Pirineu, mentre passem per petits pobles com Oristà camí de Prats de Lluçanès, on podem dormir a una caravana envoltada de cavalls gràcies a l’Ester. Però abans i estant a la plaça de l’ajuntament del poble fem amistat amb l’alcalde de la vila, l’Isaac Peraire, molt entranyable. Només veure’ns ens fa entrar a dins i ens ofereix de tot el que necessitem per estar bé, fins i tot s’inventa un nou lema: de Barcelona a Xina via Prats de lluçanès, qui sap potser l’usem en un futur. Gran paio l’Isaac, encara mantenim contacte amb ell.

Dormint a l'ajuntament de Moià Amb l'Isaac Peraire

Ara ja ens queda la part final del país, i ens endinsem a la meravellosa Riera de Merlès, avançant cap al Ripollès, i amb la soledat de l’indret, només la riera i dos cargols amb bici, fins que sortim a la carretera de les Lloses i avancem resseguint els seus revolts que ens duen fins a Ripoll, no sense abans pedalar sota la neu. Hem passat un hivern amb màniga curta i de sobte quan ja és hora que s’acabi ens trobem que neva, sembla que l’hivern ha esperat la nostra sortida, quin fred! Ara estem al carrilet, pedalant pels Pirineus, travessant pobles com Sant Joan de les Abadesses o Sant Pau de Segúries, fins a Camprodon, a on passem la nostra última nit a Catalunya i de nou una nit curiosa.

Arribem quasi de nit, anem a inspeccionar els hotels. No estan al nostre abast. Pla B. Ara inspeccionem els caixers, fa fred, però provarem a dormir-hi. Per fer temps anem a fer una cervesa al bar del poble, carai quina calor fa a dins! Ja ens estaria bé dormir aquí al terra. Dos homes de la taula del costat ens pregunten, han vist les bicis i tenen curiositat:

Cap a on aneu?
A Pequín!
Home! Una mica lluny, però perquè no! I com us ho feu per dormir?
Doncs avui al caixer, els hotels són caríssims.
No, no, avui dormiu a la caserna dels bombers (després d’una patadeta per sota la taula de l’amic). Aquest és el “jefe” (l’amic de la patadeta, en Josep).

I així passem una nova nit de fred amb la calefacció a tot gas, amb aigua calenta i amb tota la caserna de bombers de Camprodon per nosaltres gràcies al “jefe”, en Cisco! I a l’ajuda d’en Josep, que té una botiga al centre del poble.

Riera de Merlès Bombers a Camprodon

Els darrers quilòmetres a Catalunya són pujant el coll d’Ares, amb unes vistes increïbles de les muntanyes i creuant la frontera amb França per sobre els 1500 metres. Marxem amb el convenciment que a casa nostra també hi ha bona gent amb ganes d’ajudar. En certa mesura ens han fet trencar un tòpic, ja que pensàvem que ens seria difícil rebre tanta ajuda al nostre país.