França, el país veí

Entrem pels Pirineus, som a la Catunya Nord i el paisatge segueix sent maquíssim, estem rodejats de muntanyes nevades, a 1500 metres d’alçada, ens toca posar-nos tota la roba d’abric per afrontar la llarga baixada que ens ha de dur a Ceret, on passarem la nostra primera nit francesa. La baixada és brutal, més de 40 quilòmetres de bon asfalt i paisatge immillorables fins a Ceret, un petit poble que tot i passar-hi ben poques hores ens deixa sorpresos. Allà ens acull la Clara, una madrilenya que ensenya castellà a l’escola del poble i que ens obre les portes de casa seva i ens omple la panxa!

Arribant a Prats de Molló A Ceret amb la Clara

La nostra idea al país és avançar per la costa i si el temps ho permet creuar a Itàlia a través del Alps, així que de Ceret posem rumb a Perpinyà i ens trobem de cara amb el nostre pitjor enemic, el vent. Ens és pràcticament impossible avançar per la carretera i més quan els cotxes ens passen fregant, trobem ben poc respecte en aquest país cap als ciclistes, tot i tenir una gran xarxa de vies cicloturístiques. La nostra entrada a Perpinyà és horrible, quasi atropellats a cada metre, sense respecte per part de cap vehicle, tot això fa que no ens enduem una bona impressió de la ciutat, tot i que parem un dia esperant que marxi el vent, que segons ens han dit és una qualitat destacable de la zona, tal i com indiquen els arbres inclinats a la carretera. Continuem cap a Narbona per la costa alternant carretera amb pistes només per bicis. Això sí ho tenen els francesos, si no pots circular per una carretera, et donen sempre una alternativa al costat només reservada per bicis. A Narbona són en José i la Evelyn qui ens acullen i mengem una cassoulette de Castelnaudary i una bona taula de formatges que ens fan recuperar les forces perdudes els darrers dies.

Entrant a Narbona Amb en José i la Evelyn

Seguim cap a Agde resseguint les pistes ciclables que van per la costa i plantem per primer cop al viatge la que serà la nostra casa, diguem-li closca, durant moltes nits, sembla una mansió, quasi quatre metres de llargada. Tot un luxe. De Agde seguim per la costa passant per Sete, per un carril bici rapidíssim i al costat del mar i continuant pel mig, literalment, d’uns estanys formats pel mar per acabar a Palavas-les-Flots. Per nosaltres era una zona desconeguda de França i ens ha sorprès el estar contínuament rodejats pel mar a dreta i esquerra.

Al poble se’ns fa de nit i no trobem lloc per plantar la nostra closca. Hotels fora del nostre abast. En aquest país són prohibitius. Ens trobem al mig del poble, mig plovent i amb fred i sense lloc per dormir, avui toca caixer. Quan de sobte i passant per davant de l’església ens creuem amb una monja que resulta ser colombiana. Li preguntem si tenen lloc a dins l’església i al cap de cinc minuts torna dient que no, que a dins no, però que just davant tenim lloc per dormir a l’escola religiosa que tenen. D’estar al carrer passant fred ens trobem a dins d’una escola podent cuinar sota cobert i amb dutxa calenta. Ara, que l’escola amb només nosaltres a dins i rodejats de creus i quadres per tot el terra dóna una mica de por, però és un sostre.

Deixem la costa i anem un pèl cap a l’interior camí de Arles, on tenim un camí desagradable sota la puja i el vent durant més de tres hores. El camí no té res d’especial, el que sí ho és, és el túnel de la bruixa que hem de creuar per arribar a Arles, que passa per sota la nacional però que no té llum i que amb les ombres dels nostres cossos sembla que ens escapem de les bruixes.

Escola religiosa on dormim a Palavas Remullats a Arles

Ja a la Provença anem a Aix-en-Provence a través de carreteres plenes de vinyes que seran la nostra companyia en els pròxims dies. Gaudim de carreteres tranquil·les sense gaire tràfic i fins i tot creuem algun poble amb nom diverit: Eguilles. Hem de prendre aquí la decisió de si creuem pels Alps o seguim cap a Itàlia per la costa i donada la gran quantitat de neu que hi ha als colls, que tanquen força sovint, decidim agafar la ruta menys maca però més pràctica per arribar al nostre tercer país. El nostre consol és la carretera que surt de Aix i que enfila cap a les muntanyes, és dura, però el paisatge és bonic, amb una gran muntanya de pedra que ens recorda al Montsant.

Podríem dir que estem al Priorat, tot són camps de vinyes i un terreny força pla, fins a Frejús, una ciutat costera sense un encant especial, però per on passem i sortim per unes pistes forestals que creuen les muntanyes en direcció a Cannes. Algunes d’aquestes pujades són tant dures que ens obliguen a empènyer les nostres bicis cap amunt. Se’ns fa difícil, però de nou estem creuant per un lloc solitari i ben natural, passant per el Lac de l’Avellan on aprofitem per passar la nit abans d’encarar una forta pujada camí de Cannes.

És la costa blava, i diuen que és ben maca, però només veiem apartaments i cases per tot arreu, la muntanya quasi ni es veu. Ara només seguirem els carrils bici de la costa fins a Niça on en Giorgio ens acull a casa seva. És un noi valent, italià, que viu a Niça i que deixa la seva feina per aprendre alemany i anar a Alemanya a treballar amb els refugiats.

El nostre últim dia a França no té més al·licient que creuar Mónaco, un principat rodejat de luxe i or, símbol del capitalisme més brut i amb la vergonya d’haver destrossat el seu entorn natural més proper, fent tot tipus de construcció a tot arreu. Després de creuar-ho fugaçment ens encaminem camí del nostre tercer país.