Itàlia, pasta i pizza

La nostra entrada a Itàlia la fem per la costa, per la qual continuarem fins a Gènova pel que sembla el camí més directe i fàcil però a la vegada menys interessant i més avorrit a nivell de paisatge. També el més complicat per acampar, ja que ens trobem entre el mar i les muntanyes abruptes amb pocs llocs per acampar que no siguin càmpings, on per gentilesa italiana has de pagar la dutxa d’aigua calenta. El que si notem al passar la frontera és un canvi en la gent respecte França, veiem bona sintonia amb els italians, més semblants a nosaltres, tant de caràcter com a l’hora de relacionar-se, gent més propera, alegre i amable. Ah! I també ens adonem que estem rodejats de ferreteries, que ens acompanyaran al llarg de tot el país, estan per tot arreu!

El primer poble que veiem és Ventimiglia, amb la part antiga a dalt d’un turó que vigila tota la ciutat des de les altures. Ens recorda a certes escenes del Padrino, aquells carrers petits, amb llambordes, amb poca llum i amb els nens corrent per tot arreu, tot plegat amb un aire ben tradicional. El matí següent superem els primers 1000 quilòmetres del viatge!

Seguim en ruta per la costa, res destacable, només pobles de costa amb bastant moviment per la proximitat de la setmana santa. Més alegre, sí, però més del mateix. Estem poc motivats pel paisatge, amb ganes d’arribar a Gènova i tirar cap a l’interior. La nostra arribada a Gènova és força catxonda, seguim com tot els dies per la costa i de sobte en un poble a 30 kms de la ciutat el túnel que havíem de creuar està tallat per obres. És l’única opció per arribar-hi sense passar per l’autopista. No sabem què fer. Llavors un home amb les seves filles ens indica un camí que s’endinsa a la muntanya i que segons ell ens tornarà a la carretera per la que anem. Problema: puja, i puja bastant, és una rampa increïble, provem sort! L’home ens espera en diverses parts del recorregut i ens va indicant, fins que arribem a una zona de terra i es fa de nit. No es veu res. Hem de baixar per una pista sense veure i sense voral, amb un precipici gegant al costat. Baixem de les bicis i anem avançant amb els frens ben agafats i els frontals al cap, la baixada fa por, al fons creiem que està la carretera o això és el que volem creure. I....arribem! Hi ha un càmping i preguntem però ens volen cobrar com si fos un hotel. Decidim passar la nit al ras però anem cap a Gènova. Equip de nit: armilles, llums i pedals. Preguntem al bombers (tothom diu que són hospitalaris i aventurers), a Catalunya va funcionar, però aquí ens indiquen amablement el camí del càmping. Toca nit al caixer, fa molt fred. Seguim pedalant, els hotels són caríssims i de sobte ens endinsem en el barri més conflictiu i fosc de Gènova. Just parem davant un hostal i ens quedem, sembla la millor opció.

Sortim de Gènova camí al Piemonte. Les muntanyes són maquíssimes i les pujades també, dia curt però intens. Seguim endinsant-nos muntanyes amunt i avall. A Itàlia passem el nostre primer dia sencer tancats a la tenda sense sortir per culpa de la pluja (més endavant veurem que no serà l’últim!), és a Tortona.

Intentarem seguir la Eurovelo 8, una ruta ciclista europea que ressegueix tota la costa mediterrània fins a Grècia, és clar, si ets capaç de trobar-la i seguir-la. Ens frustrem perquè no està ben senyalitzada i no la trobem, decidim que a Piacenza veurem per on continuar. Decidit, anem al Lago di Garda. Camí del llac i estant asseguts al terra del poble de Codogno menjant cacauets, una senyora es para a parlar amb nosaltres. Li expliquem els nostres objectius, ens dóna força i també deu euros. Abans de dir-nos adéu ens emplaça a que li enviem una postal des de Xina. Haurà d’esperar un bon temps a rebre-la.

És un paratge increïble tot i que amb alguns peròs, i com sempre el mateix, el turisme, la riba esquerra del llac està massificada pel turisme i tots els pobles ho demostren, la riba dreta és més maca, molt més tranquil·la i sense gairebé ningú. El llac està rodejat de muntanyes de més de 1500 metres amb neu i amb gent practicant-hi kitesurf com si estiguéssim a la platja. Maleïda pressió turística, fan perdre l’essència de qualsevol indret del món i unifiquen imatges, al cap i a la fi en qualsevol lloc turístic et trobes el mateix.

Lago di Garda

Completem la volta al llac i anem cap a Albaredo d’Adige un petit poblet al sud de Verona rodejat de camps de cultiu, sembla Lleida, tot són pobles que viuen de l’agricultura, majoritàriament de la fruita i on tenen dies sencers de boira pixanera. Allà ens espera el Matteo i la seva entranyable família. Fa només tres dies que acaba de tornar d’un viatge d’any i mig que l’ha portat a la selva amazònica i a l’Antàrtida, tot un troglodita. Ens rep i ens porta a casa els seus pares on passarem dos dies. No fa falta parlar el mateix idioma per veure la bondat que desprèn aquesta família. Per la nit el Matteo ens porta a casa d’un amic seu i la seva mare, en Joao i la Lita, amb qui compartim sopar a la seva bodega. En Joao prepara carn, mmmm...després de tants dies, i la mare una amanida de patates i carxofes genial. Gran sopar que acaba amb uns xupitos típics del país.

A l’endemà visitem Verona amb en Matteo, però més que visitar-la caminem pel seu centre parlant sobre la vida, sobre les nostres motivacions i sobre com es troba ell després del seu viatge, totalment descol·locat, és clar, amb molts dubtes sobre què fer. Ha tastat la llibertat absoluta i ara perdre-la no és fàcil. La seva mare ens fa pasta i tiramisú!!!

Amb en Joao, la Lita i en Matteo Coliseum a Verona

Continuem cap a Padova, fem nit amb uns estudiants i cap a un dels nostres objectius: Venècia. Clar exemple del que fa la pressió turística. És una ciutat preciosa, et pots perdre pels seus carrerons on no hi ha ningú i realment al·lucines del que és una ciutat envoltada d’aigua, però la pressió turística l’ha destruït, és una ciutat sense ànima, sense identitat, venuda a la gent de fora i feta pel turista.

Venècia

Pugem cap al nord del país, cap a Pordenone, on som acollits de nou per una família i podem descansar un dia. Sortint de la ciutat entrem a la regió del Friuli per on creuem l’interessant poble d’Spillimbergo, famós pels seus mosaics de pedra que pots anar veient pels seus carrers.

Mosaics i escultures a Spillimbergo

Descobrim que per entrar a Eslovènia pel nord, la nostra ruta, ho podem fer per una via verda que et porta a les muntanyes i a la frontera amb Àustria i Eslovènia sense cap cotxe. És la ciclovia del Alpe Adria. Fins a Gemona no la trobem i hem de pedalar un tram per carretera. A partir del poble comença la via ciclista. Interessant el desviament cap als Llacs de Fuzine, situats a pocs quilòmetres d’Eslovènia.