Albània, felicitat, alegria i màgia
De dos cargols hem passat a quatre, som nosaltres dos i en Benjamin i l’Aldo, amb els qui pedalem plegats els nostres primers quilòmetres en terres albaneses, creuant la frontera per la ciutat d’Shkodër, que ens transporta a un paisatge completament diferent i que en moments ens recorda Àfrica.
Els carrers de la ciutat són un merder constant; cotxes, motos, bicis i gent caminant i creuant-se contínuament, un xou molt divertit i que per nosaltres és un canvi agradable respecte els altres països. Torna la vitalitat als carrers, la gent està per tot arreu, paradetes i gent venent qualsevol cosa a qualsevol lloc, fins i tot la gent passeja amb pollastres agafats. En fi, un canvi radical si ho comparem amb el que hem vist d’Europa. És una ciutat totalment recomanable per a descansar uns dies.
El dia següent diem adéu al nostre amic Benjamin que continua el seu propi camí pels Balcans per tornar cap a Europa. Formem un equip catalano-francès prou divertit camí de la capital del país, Tirana. Comencem pedalant per una carretera sense història, plana i amb vent en contra, que ens fa el matí força pesat. Menys mal dels quilos de cookies que ingerim al llarg del dia.
Al migdia som a Lezhë, on comprovem els preus dels restaurants albanesos i al·lucinem. Quedem tips per dos euros per persona amb begudes. Des d’allà ens desviem i agafem la carretera secundària que porta a la capital. I ens torna a transportar a Àfrica. Està en molt estat, plena de forats a l’asfalt i tots plens d’aigua, però gaudim com nens. Més quan anem creuant els petits pobles i agafem agulletes als braços i mans de saludar a tothom. Ens passem mig dia dient hello a petits i grans.
De la capital, a la que arribem després de superar els 100 quilòmetres en un dia per primer cop en tot el viatge, res a explicar. No té gaires llocs d’interès, així que fem una passejada a l’estil jubilat i tornem a descansar per recuperar forces al hostal que té un gat assassí.
Com que estem esperant que ens enviïn un paquet amb material a Grècia decidim fer més volta i recórrer tota la costa albanesa. Seguim amb l’Aldo cap a Spille. I continuen els petits poblets en els que sembla que el temps no hagi passat. Carreteres petites i tranquil·les fins al mar, passant pels búnquers que va fer construir el dictador Enver Hoxha per pura paranoia. A partir d’aquest tram del país ens és més fàcil trobar aigua potable a les benzineres i mànegues dels jardins. Fins al moment tothom ens deia que l’aigua no era potable (és el primer país fins al moment en què hi ha problemes amb l’aigua). De sobte ja ho és i la nostra panxa ho confirma.
A la vora de la platja passem la primera nit màgica al país. Acabem de sopar i es fa de nit quan comencem a veure puntets de llum al nostre voltant. Pensem que seran els cotxes, però la carretera està lluny. Seran ulls d’animals però no hi ha cap. Són cuques de llum que ens envolten.
Els pròxims dies seguim la línia de la costa i comença a ser present la calor amb uns migdies difícils de pedalar. Per sort un home amb moto ven gelats a la carretera que alleugen la calor. Tres per menys d’un euro! Pel camí anem parant a la sombra, creuem pobles i un dia passem una nit memorable en un camp ple d’excrements de cabra. El pagès encara riu de nosaltres.
A prop de Vlöre acampem just a la platja i fem el primer bany del viatge. Pensàvem que la costa seria bufar i fer ampolles però això no para de pujar i baixar. Des de Vlöre pugem a un port de 1000 metres amb vent en contra que ens deixa a les portes de l’anomenada Rivera Albanesa, per la bellesa de les seves platges. I tenen raó. És una costa molt maca. Una baixada de vertigen on superem rècords de velocitat ens porta a dormir envoltats de muntanyes, cabres i coves. Darrera nostre les muntanyes i davant el mar. Bones vistes per anar a dormir i llevar-se.
I entrem de ple en la zona de tobogans del país. Sense superar els 365 metres d’alçada acumulem en menys de 60 quilòmetres més de 1300 metres de desnivell positiu i els mateixos de negatius. Una bogeria sumada al sol infernal del migdia. Serà així fins a Sarandë, des d’on afrontem els últims quilòmetres al país abans de Grècia.
Camí de la frontera visitem el Blue Eye, un llac amb un forat força profund d’un color blau molt pronunciat. Res espectacular (les fotos vistes per internet no compleixen la realitat). El que sí és espectacular és l’última nit al país al costat d’aquest ull blau. Des del primer dia que vam veure les cuques de llum les hem vist totes les nits que hem acampat en més o menys quantitat. Però la darrera va ser única. Ens vam veure rodejats per la màgia creada per milers d’aquests animalets tant petits i a la vegada tant màgics. Llàstima que a les fotos no surtin reflectits. A les nostres ments hi quedaran per sempre.
Blue Eye
Abans de la frontera situada a Kakavia superem l’últim port d’Albània, i quin port!, per afrontar una baixada espectacular. És el que ens hem trobat després de la capital. Pujades molt fortes seguides de baixades rapidíssimes. L’ultima ens deixa davant d’una plana rodejada de muntanyes que ens condueix cap a la sortida d’aquest país màgic, tant pels seus animals com per la seva gent.
És difícil descriure en paraules les sensacions i sentiments que ens ha despertat Albània. Al llarg dels nou dies que hi hem pedalat hem experimentat una energia positiva contínua. Tots els dies eren felicitat i alegria sense que hi hagués res especial. Hem viscut envoltats d’una màgia inexplicable i especial durant el nostre pas. És un país molt pobre en el que la gent desprèn felicitat i alegria i sempre tenen un somriure per a l’altre. Gran lliçó!
Ens arrosseguem lents, som cargols, però ja hem bavejat nou països.
