Montenegro, pura naturalesa

Un cop creuem el riu Tara ja estem a Montenegro, un país tant gran com Navarra i on la seva principal característica és la naturalesa, present a tot arreu. Els desnivells també són destacables. Muntanya igual a pujada.

Seguim el riu Piva i el seu canó. Parets verticals de roca. Creuem el riu per un pont a força alçada i continuem el camí creuant túnels excavats a la roca. No passa ni un cotxe, només nosaltres tres avançant cap a Pluzine i divertint-nos en els túnels sense llums i plens de forats al terra. Res comparat amb el que ens esperava el dia següent.

De Pluzine surt una carretera que s’endinsa en la muntanya camí de Zabljak. El desviament és premonitori, un gir en pujada que entra dins un túnel sense llum i que no ens deixa veure el final. Cap allà anem! Al sortir del túnel pensem que potser era millor no veure el que ens esperava, una pujada interminable a través de petits túnels. Menys mal de les vistes que alleujaven el patiment. Cap cotxe. Pluja. Pluja. Tot el dia plovent. La pujada es fa molt llarga, 1400 metres de desnivell fins al coll situat a quasi 2000 metres, on ens espera el gel i la neu. Portem tot el dia mullats i la baixada se’ns fa més dura que la pujada, arribem a Zabljak, el poble més alt de Montenegro, completament congelats. En Benjamin fa estona que ens espera convertit en glaçó.

El matí següent ens llevem amb tot el poble nevat, estem a meitat de maig i ha nevat moltíssim. Aprofitem per caminar pel Parc Nacional de Durmitor i sobretot per menjar i beure, intentem recuperar forces.

La sortida de Zabljak la fem per una ràpida baixada seguint l’espectacular canó del riu Tara, el més gran d’Europa i el segon del món després del Colorado. En total 78 quilòmetres i 1300 metres en el punt més profund. El canó passa pel pont construït sobre el Tara, a la època el més gran construït de ciment a Europa i amb molta història. Aixecat entre 1937 i 1940, va ser enderrocat per un dels seus enginyers, qui pertanyia als partisans. Va ocórrer quan Iugoslàvia fou envaïda per les tropes italianes durant la Segona Guerra Mundial. Per evitar que creuessin el pont el van volar. L’enginyer que el va volar fou capturat després i assassinat a prop del pont i llançat al riu. Una placa el recorda. Fou reconstruït al 1946.

Un últim port a 1000 metres ens deixa a la baixada cap a Podgorica, la capital del país. La baixada, com totes les de Montenegro, entre roques, valls i rius. A la capital cervesa de passada i acampada a les afores. La pluja ens obliga a quedar-nos dins la tenda fins al migdia del dia següent quan decidim no sortir.

Camí d’Albània teníem dues opcions, la ràpida i la lenta. Quina vam escollir? Sí, la lenta! Anem a creuar un altre parc natural, el de Lovcen, ben a prop del mar. Abans d’arribar al punt més alt del parc agafem una carretereta a mà esquerra que ens deixa davant d’una de les vistes més espectaculars del viatge i que ens fa oblidar els 1700 metres de desnivell positiu del dia. Estem just a sobre de la badia de Kotor i tenim davant nostre el mar, que es mostra envoltat de muntanyes de quasi 2000 metres. La vista impressiona i et deixa sense paraules.

Com també et deixa bocabadat la baixada fins al nivell del mar, en poc menys de 20 quilòmetres baixes més de 1000 metres per una carretera plena de girs, comptabilitzats tots ells amb pintura. Creiem recordar més de 20. Diuen que és una de les carreteres més perilloses del món, potser amb cotxe, però amb la bici no ens ho sembla. La gaudim com nens petits!

Passem Kotor i el matí següent continuem per la carretera que voreja la costa, quan de sobte ens trobem amb dos ciclistes més: l’Aldo, francès de Perpinyà que fa pocs mesos que ha sortit de la seva ciutat per pedalar el món, i en Silvio, un argentí que està acabant el seu viatge després de més de 2 anys i d’haver pedalat per tot Sud-Amèrica. Amb ells compartim quilòmetres. En Silvio es queda aviat descansant en un càmping i seguim els altres quatre rumb a Albània.

Benjamin, Guillem, Silvio, Sònia i Aldo

L’última nit la passem entretinguts tots quatre acampats a la vora d’un camí esperant per pedalar la darrera pujada del país que ens deixa a la frontera amb Albània. Deixem enrere un país ple de muntanyes, naturalesa i en el que el color que més ens ha acompanyat ha estat el verd!