Bòsnia i Herzegovina, marcats per la guerra

Al creuar la frontera a Velika Kladusa notem un canvi important. Estem en el primer país musulmà del viatge i hem canviat les esglésies i les seves campanes per les mesquites i els cants a la oració dels imams. Els carrers i edificis estan molt desgastats i plens de gossos abandonats, es nota que estem en un país més pobre i en els següents dies ho anirem copsant encara més. La nostre idea és creuar el país de nord a sud intentant agafar carreteres petites i poc transitades.

Escollim la carretera que voreja la frontera amb Croàcia i no ens defrauda. És força solitària i sempre rodejada de muntanyes i paisatges verds. Al principi creuem dues ciutats grans com Cazin i Bihac, ciutat amb una gran importància estratègica al llarg de la guerra dels Balcans. En dos dies arribem a Kulen Vakuf, un petit poblet a la vora del Parc Nacional Una on agafem dos dies de descans per culpa del mal temps, fred i molta pluja. Durant tot el trajecte veiem forces cartells als boscos de la vora de la carretera que indiquen presència de mines.

Cartell de mines Camí de Kulen Vakuf

Estem a l’habitació, és de nit i escoltem música. Volem saber d’on ve. Sembla que del poble, però és un poble molt petit amb quatre cases i un pont que creua el riu Una. No és del poble. Segueix sonant. Baixem a fer el xafarder i descobrim que la música surt de la bodega del hostal. Ens conviden a passar. Acceptem la primera invitació a cervesa i tabac i ja no podem declinar cap més. Plouen cerveses i cigarros cada cinc minuts. Festa amb música tradicional molt catxonda, amb el mític teclat Casio. Mai falla. Celebren un torneig d’escacs molt famós al país. Nosaltres bevem i fumem, tant fum ens acaba marejant.

Amb el Casio de tota la vida

Tenim els primers contactes amb la gent autòctona i tots ells ens donen la benvinguda i es mostren molt agraïts que visitem el seu país. Ràpidament ens adonem de la tristesa amb la que et parlen de la guerra que van patir, molt present encara. A la mínima surt el tema i expliquen com va canviar tot després. D’una societat que vivia en pau a una altra destrossada i trista.

Deixem Kulen Vakuf i seguim vorejant el parc nacional per una carretera molt tranquil·la per la que no veiem cap cotxe. El paisatge és molt verd i seguim fent pujades i baixades contínues. És un país en el que hi ha forces desnivells. La carretera passa per Martin Brod i comença a fer un seguit de girs que ens exigeixen i ens recorden els cigarros fumats. A dalt de tot comença inesperadament a nevar i a fer força fred. Continuem fins a Drvar i passat el poble i a la pujada hem de parar a les tres de la tarda. Estem congelats. Plantem entre arbres amb tot el terra nevat i notem que els sacs no ens abriguen a aquestes temperatures. La cargoleta no sent els peus. Quan fa fred més val no escatimar diners en un bon sac.

A punt de nevar... ...en plena nevada

Ens llevem mig congelats però per sort fa sol i podem escalfar-nos abans de seguir pedalant per uns paisatges ben verds i plens de muntanyes amb molta neu de la passada nit. Creuem Bosansko Grahovo i anem cap a Livno però es fa de nit abans i busquem un lloc calent on passar la nit. Un home ens deixa dormir dins de casa seva, pràcticament en ruïnes i només amb el menjador calent. Ens deixa dormir allà i ell marxa a dalt, la part freda, pura bondat. Fins i tot ens posa un partit de futbol i ens convida a cervesa.

Es nota la nevada Dient adéu als germans

Cal destacar que al llarg de tots aquests dies anem creuant pobles en els que notem la duresa de la guerra. Estan mig abandonats, les cases segueixen amb les teulades enfonsades i amb les parets plenes de bales. Sens dubte la gent va marxar al esclatar la guerra i ja no van tornar.

Cases abandonades en les que perdura l'efecte de la guerra

A Podhum, rodejat d’un gran llac, recorrem a la bondat cristiana del cura de l’església. Funciona. Fa moltíssim fred i no volem dormir a la tenda, hem escarmentat i no volem tornar a utilitzar els sacs amb aquestes temperatures. Ens deixa dormir a un edifici al costat de l’església i quan se’n va descobrim unes pedres que fan de calefacció i no les tanquem fins al matí següent.

Al costat de les "pedres-calefacció" Església de Podhum

Creuem el llac per un pont i deixem el desviament que porta a Croàcia. Fem un port que ens deixa a la baixada camí de Posusje. Ens queda poc per arribar a Mostar, un dels destins que ens fa més gràcia del país. Volem acampar abans i anar a passar el dia següent, però la zona és molt muntanyosa i rocosa i no hi ha cap pla per posar la tenda. Cel negre. Per sort trobem un camí de terra a la dreta. Dos gossos ens donen la benvinguda. La seva propietària està per allà i li preguntem per plantar la tenda. I...ens diu mig amb pena que només ens pot donar les claus d’una petita casa a sota de la seva. Menys mal, quina pena! És entrar a la casa i començar a ploure. En pocs minuts ens donen internet, ous i pa casolà. Alguna cosa més? Sí, més tard cerveses!

La nostra caseta a Troskoti

Som a Troskoti, un grup de quatre cases a 10 quilòmetres a dalt de Mostar. Tenim gallines i cabres, a les que pasturem, al nostre voltant i una parella de bosnians que mai oblidarem, la Marija i en Zoran. Amb ells visitem Mostar i el seu memorable pont, símbol destruït durant la guerra que significa la unió entre cristians i musulmans. També anem a Medjugorje, un petit poble on fa anys va aparèixer la verge i des de llavors no ha fet més que créixer per la pressió del turisme religiós. Milers de peregrins acudeixen cada any i fan la peregrinació cap a la creu que corona la muntanya, lloc on cada any i en unes dates senyalades diuen que apareix la verge. En el nostre cas no fou així. És interessant veure la passió religiosa i el sentiment que professa la gent que realment hi creu i que fa la peregrinació descalç, coix o cec, seguint la seva fe.

Pont de Mostar Creu de Medjugorje

El que havien de ser dos dies de descans passen a ser nou. Hem agafat una descomposició brutal que ens impedeix sortir de la casa i allunyar-nos del lavabo més de cinc minuts. Però gràcies a la hospitalitat de qui ens acull passem bastant millor aquests durs dies. I al cap de nou dies i entre llàgrimes diem adéu a la nostra família bosniana, que cada dia ens feia tes i sopes de pollastre per millorar-nos. Gràcies Zoran i Marija!

Amb pena arrenquem cap a Sarajevo per una carretera que segueix el riu, abans però hem de superar un port de muntanya que finalitza amb un túnel i que segons diuen significa la separació entre Bòsnia, la part musulmana i Herzegovina, la cristiana. Ens queda clar que el nom del país sempre l’hem de pronunciar sencer, sense obviar cap nom. També diuen que el port marca un canvi de clima, del mediterrani al clima atlàntic. Veiem que la frase d’en Zoran “after Mostar you will cry”, es fa realitat, deu n’hi do quina pujada per fer el port.

A Sarajevo passem uns dies visitant la ciutat, que té molts llocs d’interès: el pont on fou assassinat Franz Ferdinand al 1914 i que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, els carrers del centre, la fortalesa que presideix la ciutat i tots els cementeris que voregen la capital del país plens de làpides musulmanes amb la data de la mort compresa entre el 1993 i 1995, anys en què es va massacrar la població de musulmana del país. Un avís pels ciclistes que vulguin visitar Sarajevo, alerta!! Només hi uns quants carrers plans, els situats al costat del riu. La resta són pujades infernals, queda dit!

Pont on fou assassinat Franz Ferdinand Sebilj ("plaça dels coloms")

En el nostre camí cap a Montenegro entrem dins la República d’Srpska, una entitat política independent que forma part de Bòsnia i Herzegovina i que reclama Sarajevo com a capital, però la ciutat està fora de la seva jurisdicció pràcticament en la seva totalitat i Banja Luka passa a ser la seva capital. Va ser reconeguda formalment després de la guerra. És curiós passejar-hi i veure com tot són banderes sèrbies i tots els cartells estan en serbi, però encara estàs dins de Bòsnia.

La nostre última nit la passem a Miljevina amb en Benjamin, un noi suís a qui retrobem, l’havíem conegut a la sortida de Sarajevo, a dalt de tot de l’últim port del país i amb ell pedalarem en les properes setmanes. Els últims quilòmetres abans de la frontera els fem resseguint el riu Tara envoltats de gran muntanyes verdes.

Al llarg dels nostres 22 dies a Bòsnia i Herzegovina hem percebut el que suposa una guerra i les seves conseqüències. És un país en el que l’empremta de la guerra és encara molt present i la gent que l’habita expressa molta tristesa quan en parla. Amb totes les persones autòctones que hem pogut parlar, sempre i a la mínima ens treien el tema de la guerra com a necessitat vital per explicar-se i desfogar-se. Sempre comparen l’abans, pròsper i en harmonia, i el present, trist i pobre i sempre amb els ulls vidriosos. La guerra només ha destruït i separat famílies. Com totes les guerres del món.

Ens arrosseguem lents, som cargols, però ja hem bavejat set països.