Grècia, “al mal tiempo buena cara”

L’entrada al país hel·lènic i els primers dies no van ser gaire afortunats, podríem dir que varen ser uns dies apoteòsics i plens de situacions divertides i a la vegada incòmodes que poc a poc van anar donant pas a dies millors.

El primer poble és Kalpaki, però l’arribada no és gens plàcida, es converteix en una autèntica aventura. Pel matí ens llevem a Albània i no podem comprar menjar ni canviar moneda ja que no creuem cap poble. Pensem que a la frontera podrem fer-ho tot. Res a fer. Ni canvi de moneda ni menjar. Vaja, menjar sí, però molt car. Decidim esperar. A mig camí del poble aconseguim canviar moneda a una caravana que serveix entrepans, però no en comprem cap. Som així.

De la frontera al poble no hi ha res de res en 20 quilòmetres, només creues muntanyes, fas alguna pujada i pedales pensant en menjar. I de sobte el primer accident del dia. Ens topem amb una parella de gossos que decideix no deixar-nos continuar per la carretera. Al segon intent l’alforja del darrera de l’Aldo és mossegada per un d’ells. Menys mal que la portava. Esperem a la vora de la carretera i parem alguns cotxes en busca d’ajuda. Finalment arriba la policia però en direcció contrària. Esperem una hora que tornin. Mentrestant apareix en Terry un ciclista anglès que havíem conegut a Tirana. Ara som quatre esperant la policia per poder creuar. Morts de gana. Quan arriba la policia organitzem un caravana ciclista al seu darrera i aconseguim creuar el perill amb alguna que d’altre finta dels gossos per mossegar-nos.

Amb en Terry i l'Aldo esperant la policia i formant el comboi ciclista

Superat l’ensurt arribem a Kalpaki i en Terry marxa. Busquem lloc per dormir i es posa a ploure. Improvisem el campament a la terrassa d’un bar. Bona entrada al país. Pedalem cap a Ioannina, una ciutat envoltada per un llac que veiem des de les altures, ja que al sortir agafem un camí que puja cap a les muntanyes i és que els nostres primers dies a Grècia els passem acumulant grans desnivells positius per llocs on no passen cotxes, ells van per l’autopista que queda als nostres peus i que ha foradat amb molts túnels les muntanyes del nord del país, que són espectaculars i molt verdes. El nord del país és molt muntanyós i ple de parcs naturals.

Camí de Meteora creuem l’interessant poble de muntanya de Metsovo, al que hem de baixar fent un parell de quilòmetres per comprar menjar i després desfer el camí per tornar a la mateixa carretera. El poble val la pena. Del poble seguim cap amunt fins a un coll a pràcticament 1700 metres. Tenim l’esperança que tot serà baixada fins a Meteora i més quan li preguntem a la gent i ens diuen que sí, que tot pla. Amb el cotxe tot ho veuen pla i fàcil.

No era pla, alternem pujades i baixades i seguim acumulant metres fins a sumar pràcticament 1500 metres de positiu. Quan arriba la baixada ens visita el vent i el terreny és impossible per les nostres tendes. Trobem un pla molt agrest i amb molt vent i podem acampar. Als pocs minuts estem envoltats de milers de formigues, i és que estem a sobre dels seus nius. L’únic consol són les vistes que tenim davant nostre, amb una gran plana envoltada de muntanyes i amb els monestirs de Meteora al fons.

Meteora és un lloc especial. Per arribar-hi hem de pujar de valent. Però les seves formacions rocoses valen la pena. És una passada veure en primera persona els monestirs que fan equilibris a sobre de les grans columnes de roca. És fascinant com ho deurien construir fa tants anys.

Deixem enrere el conjunt de monestirs i per fi encarem una zona molt plana del país que ens permet avançar més de 50 quilòmetres en menys de tres hores. El paisatge canvia per complet i es torna més àrid. Parem a Farkadona, un poble que sembla tret d’una pel·lícula de l’oest i dormim al seu parc. Una altre nit moguda. Avui som atacats per milers de mosquits que quasi no ens deixen ni sopar a la fresca. Ens tanquem el més aviat que podem a la tenda.

Passem per Larissa amb el desig de trobar-nos el més aviat possible amb el mar de nou i al deixar la ciutat una nova aventura. Anem a una diària. A Grècia han fet les autopistes utilitzant les carreteres antigues, així que no tens alternativa. I sense voler-ho ens trobem pedalant pel voral d’una autopista de quatre carrils. Mirem enrere i tenim el cotxe de servei de l’autopista que ens escorta. A la primera sortida creuem el peatge i donem gràcies per anar amb bici. No paguem! El dia acaba mogut una altre vegada. A Nei Pori ens és impossible plantar la tenda, tothom ens fa fora, està prohibit. Trobem un càmping, punxem la roda i comença a diluviar. Tenim rius per sota la tenda. Com hem dit els primers dies al país van ser mogudets.

Sí Aldo estem a l'autopista i per anar amb bici ens surt gratis!

En dos dies arribem a Thessaloniki creuant per carreteres sense cotxes i petits pobles on a dalt de les faroles han construït nius per les cigonyes. L’Aldo s’ha avançat i continua sol cap a Turquia. Nosaltres creuem la ciutat d’Alexandria i abans d’arribar Thessaloniki cau el diluvi universal. Menys mal que en Michalis, un professor, ens acull a casa seva i podem gaudir durant dos dies de la seva meravellosa piscina. Hem recollit un paquet amb material de Barcelona i a dins hi tenim fuet i xoriço que la Miriam i el Xavi ens han enviat. A veure quan duren...

La ciutat és la típica ciutat estudiantil amb molt moviment i vitalitat. El que havien de ser dos dies de descans passen a ser dos dies en què no parem amunt i avall buscant coses i pedalant al voltant de la ciutat. Els kebabs que hi fan són força bons i econòmics, una bona solució per a la butxaca.

La sortida de la ciutat és molt dura. Una gran rampa ens deixa a dalt d’un coll amb unes vistes increïbles dels llacs Koronia i Volvi. Passem per Apollonia i anem cap a Asprovalta per a resseguir la costa nord del país. Una costa d’aigües cristal·lines que recorres per unes carreteres tranquil·les. Tenim la temptació de parar a totes les cales i descansar, però és una àrea sense pobles i és impossible trobar aigua. Per sort acabem trobant un camp d’oliveres que dóna accés a una cala solitària i amb una casa al costat amb aigua a dojo.

En els pròxims tres dies arribarem a Turquia. Seguim per la costa fins a Kavala, ens desviem cap a l’interior fins a Xanthi per a tornar a la costa i creuar el parc natural de Nestos, on travessem una carretera entre un llac i el mar. Et veus rodejat d’aigua durant uns quants quilòmetres.

Kavala

De Komotini decidim agafar la ruta nord que es dirigeix cap a Turquia enlloc de la tradicional que recorre la costa. Ens endinsem per darrer cop a les muntanyes gregues. Pedalem per carreteres molt tranquil·les sense cap cotxe, creuem petits pobles com Mega Timpano i Mikro Pisto i pugem forces muntanyes patint bastanta calor i bevent aigua que enlloc de refrescar ens fa pujar més la temperatura. Ideal pel te. Kastanies és l’últim poble grec abans de la frontera truca. Ens acomiadem dels euros durant un llarg temps i gastem els últims en una cervesa i un refresc per celebrar que tanquem l’etapa europea. Noves aventures ens esperen.