Turquia, lliçó d’humanitat

Deixem enrere Europa, tot i que avui en dia podem considerar Turquia com una part més d’Europa, la realitat és que el canvi es fa notar des del primer moment, encara que la part occidental del país és la més europeïtzada. Creuem la frontera pel nord, entre Grècia, Bulgària i Turquia, nosaltres venim de Grècia, i com no, hem escollit el camí més llarg i muntanyós. De la costa grega hem pujat cap el nord per trobar-nos Edirne com a la primera ciutat turca.

A la frontera el Guillem és atacat per uns quants gossos grecs sense que cap dels militars els aturi, ha de baixar de la bici i cridar per frenar-los. A la part turca tot ben ràpid, molt interès per saber cap a on a anem i en pocs minuts ja som a un nou país, un país que ens fa especial il·lusió i pel qual pedalarem durant dos mesos i mig.

En terra de ningú

Edirne pot ser considerada una ciutat europea més, sinó fos per les gran mesquites, especialment la de Selimiye, i el seu bazar que et confirmen que ja estàs a Turquia. És una ciutat que ens va agradar bastant i la primera en la que vam començar a veure la hospitalitat turca de la que tant havíem sentit a parlar. Dormim a casa l’Engin, propietari d’una botiga de bicis i membre de warmshowers. En el seu pis cada vegada que entres hi trobes nous ciclistes de tot arreu, en sentit Àsia o Europa, és un gran punt de trobada i d’intercanvi d’experiències. La cosa menys agradable va ser la calor terrible que vam patir a la ciutat i que ens acompanyarà en el propers dies en el nostre camí a Istanbul, la gran metròpolis.

Mesquita de Selimiye Casa de l'Engin

El nostre camí fins a la mítica Constantinoble va ser un continu de vent i tobogans que van posar a prova la nostra resistència i paciència. Quatre dies en els que només fem que pujar i baixar contínuament envoltats per camps de blat i terres seques i desèrtiques i en els que ens enduem mostres d’asfalt enganxat a les nostres rodes i bambes. Però una vegada més l’hospitalitat turca ens motiva a continuar cada dia i fa més fàcil el nostre pas pel desert en contra del vent. Hospitalitat en forma de menjar, çay, aigua i llocs per dormir. Estem a la ruta nord cap a Istanbul, la menys transitada i la més segura per les bicis, menys al punt on ens trobem una multitud de camions al llarg de molts quilòmetres parats a un carril de l’autopista. Estant construint el tercer aeroport de la ciutat, una bogeria.

A Istanbul entrem pel nord i voregem el Bòsfor al llarg de 15 quilòmetres fins al barri de Besiktas on agafem el ferri que ens duu cap a la part asiàtica, a Kadiköy. Tres dies de descans que aprofitem per arreglar les bicis, retrobar-nos al l’Aldo i conèixer l’Ernest, un català que pedala amb el seu company Jakob de Colònia a Vietnam amb la intenció de recaptar fons per una organització. Segueix la calor...Hem de decidir per on volem creuar el país, pel mar Negre o pel centre, passant per la Capadòcia, i ens inclinem per escollir la ruta central. Per estalviar-nos el trànsit de sortida de la ciutat creuem el mar de Màrmara amb un ferri que ens deixa a Yalova, on compartim dos dies amb l’Ugur i el seu pare i ens atipem de les millor baklaves que hem tastat mai, fetes pel pare, en Nurullah.

El Bòsfor Amb l'Ugur, el Nurullah i les baklaves

Posem rumb cap al centre del país, passant per Eskisehir, on dormim i ens retrobem amb l’Horacio, un company uruguaià que vivia a Barcelona i que ara viu a aquesta ciutat turca. Pel camí creuem Iznik, estant acampats un home ens porta el sopar a la nostra tenda i també dormim dins un restaurant per evitar el gran diluvi. A Eskisehir dos dies tranquils i rumb a la Capadòcia. La sortida de la ciutat és molt accidentada, la fem per una carretera plena de cotxes, els turcs no és que condueixin molt bé, i de sobte un d’aquests cotxes se’ns creua i per poc no ens arrossega als dos. Xoca contra el voral, a un metre nostre, hem tingut sort! Són gent molt maca, però és entrar al cotxe i convertir-se en uns monstres, ells mateixos ho reconeixen.

Nit al restaurant D'asado amb l'Horacio

Estem al centre del país, a l’Anatòlia central i ara pensem si hem fet bé en escollir aquesta ruta, el paisatge és molt monòton, desèrtic, quilòmetres i quilòmetres plens de camps de blat i algun que d’altre poble pel que creuem i que ens revifa la moral gràcies a la gent. Cada dia és una nova aventura, desitges que arribi la nit per veure què passarà, on dormiràs, qui et vindrà a saludar... De Eskisehir a la Capadòcia pedalem set dies pel més pur desert i sempre amb el vent en contra, el nostre pitjor enemic. Però cada dia arriba la nit i tot canvia, la hospitalitat ens supera dia a dia. Durant el dia sempre ens diem avui no podem parar, mai avancem, direm que no als çay, i...arribats al moment, la mateixa història:

(turcs) Merhaba (cridant des de 100 metres), çay, çay!! (aixecant els braços)
(cargols) No, no, (senyalant el rellotge i indicant la ciutat a on anem)
(turcs) Çay, çay, çay, çay!!!!
(cargols, després de creuar mirades i dir-nos: 10 minuts eh!) Tamam, tamam!

Mostra d'hospitalitat

I així passem els dies, impossible rebutjar les invitacions a çay, ens encanta i és el moment perfecte per contactar amb la gent. Que si barbacoes per dinar (hi ha dies que dinem dues vegades!), que si çay a la tarda, que si fruita entre hores, i que si hi ha dies que fas 20 o 30 quilòmetres i pares i ja no arrenques, i..., carregant més pes que mai, quilos i quilos de fruita i verdura que ens donen cada dia, es pensen que anem amb motor!

Vistes típiques camí cap a la Capadòcia Sota el diluvi petant la xerrada i de premi quilos de fruita

Entre çay i çay i desert i més desert aconseguim arribar a la Capadòcia on fem un descans llarg a casa el Mehmet i la seva mare, la Belgin. Com no, sempre els dèiem “demà marxem eh!”, i pel matí entre somriures els dèiem, “one more day and we go” i així fins a 5 dies a Ürgüp, des d’on aprofitem per veure la Capadòcia una cosa única al món que et deixa bocabadat, les formacions rocoses que té no les havíem vist enlloc.

De la Capadòcia al nostre proper destí on descansarem pedalem deu dies seguits per un total de 730 quilòmetres, creuant bastants ports per sobre els 2000 metres que ens duen a Erzurum, i de camí esclata la notícia. Un matí parem a una benzinera (a Turquia ens hem fet “socis”, ens donen aigua, çay, internet i llocs per dormir) i els nostres mòbils es col·lapsen de missatges. Cop d’estat a Turquia. Ens assabentem dos dies després a través de la família, la situació per on passem nosaltres és tant tranquil·la que no sospitem de res estrany, simplement veiem moltes banderes turques per tot arreu, però no li donem importància, creiem que és una mostra més del gran nacionalisme turc, on la bandera és sagrada.

Port camí d'Erzurum Nit al "çay bar"

Arribem a Erzurum, comencem a estar a la zona est de Turquia i tothom ens alerta que és perillosa, estem a prop del Kurdistan i la gent recela bastant d’aquesta zona, sobretot per les notícies que emeten la major part de televisions turques controlades pel govern. Però de perillositat res de res, és la zona on ens hem sentit més segurs i acollits per la gent. Tenim la idea de fer el visat per l’Iran de manera ràpida, recollir un paquet amb els nostres nous sacs de plomes enviat des de Barcelona i posar rumb cap a Dogubeyazit per creuar la frontera i avançar a bon ritme cap a centre Àsia per evitar l’hivern. Canvi de plans. Visat sí (en dues hores el tenim!), sacs no! Amb la il·lusió de tenir el visat tant ràpid anem a l’oficina de correus de la ciutat i el nostre paquet no està enlloc, ens diuen que està a Espanya i a Espanya que està a Turquia. On estan? Comencem a reclamar per tot arreu. Mentrestant i gràcies a l’Ugur podem esperar a casa seva durant 16 dies. I tants dies donen per molt, sobretot per veure com de manipulada pot estar una societat. Cada nit a la plaça major de la ciutat (igual que a totes les places d’altres ciutats turques) es reuneix tota la gent al voltant d’un escenari per celebrar que el govern ha sortit victoriós del cop d’estat. Per ordre de l’Erdogan la gent celebra des del dia després del cop, i a les places regalen menjar i beguda a tothom, el que suposa una gran despesa pel país.

Celebració a les places després del cop De çays a Erzurum amb l'Ugur

I tants dies també donen per canviar de ruta, ja no tenim pressa, tornem a ser cargols, sobretot pel temps perdut, que ens fa pensar en el dur hivern a les grans muntanyes de centre Àsia. Pujarem cap al nord de Turquia fins al mar Negre i continuarem pel Caucas visitant Geòrgia i Armènia. Seguirem cap a Iran i passarem l’hivern a Dubai i Oman. Deixem l’aventura de Centre Àsia per més endavant, a la primavera de 2017, queda clar que res es pot planificar.

Finalment ens assabentem que el nostre paquet està retingut a l’aeroport d’Istanbul sota la pluja i la humitat. Ho sabem per l’estat en que arriben...Contents i amb el paquet diem adéu al Ugur i li agraïm tota l’ajuda que ens ha donat en aquestes dues llargues setmanes.

Tortum, Oltu, Narman, són els següents pobles pels que passem: cascades, formacions rocoses espectaculars i sobretot molta pujada, notem els dies parats i els primers ports se’ns fan difícils. Continuem cap a Yusufeli on agafem la pista que ens porta al poble de Olgunlar, a 2100 metres, des d’on intentarem pujar al Kaçkar Dagi, una de les muntanyes més alta de Turquia amb 3937 metres. No hi ha sort, el temps es gira i hem de fer mitja volta a 3700 metres. A Yusufeli de nou ens integrem tant en el poble que ens hi quedem 7 dies descansant, jugant a cartes, bevent çay i llimonada al bar del poble. Allà ens retrobem cada dia amb en Mustafa, un home de Sarigöl, camí de Olgunlar que ens va acollir a casa seva abans de pujar i a la baixada. Pura bondat, d’aquelles persones que només amb la mirada et demostren que són bones persones.

Narman Llac de Tortum

Després de rumiar i descartar pujar de nou al Kaçkar per l’altra vessant ens encaminem cap a Artvin, passant per més de 50 interminables túnels que ens alleugen la calor del dia. Des del poble ja només ens queda superar l’últim port del país, a quasi 700 metres i que és la porta del mar Negre. Llarga baixada rodejats de plantacions de çay que ens condueixen al mar de nou, a Hopa, on passem l’última nit a Turquia tal com vam començar i com ha estat al llarg dels dos mesos i mig que hem pedalat, abraçats a l’hospitalitat turca.

Intent fallit al Kaçkar Arribant al Mar Negre

Abans d’acomiadar-nos d’aquest meravellós país volem destacar la gran lliçó d’humanitat que ens han demostrat els turcs i turques al llarg de dos mesos i mig. Te n'adones que és igual la classe social de les persones, en el nostre cas ens ha ajudat tothom, des del que més té al que menys i sempre de manera altruista i sense esperar res a canvi. Ens han donat una lliçó, mai una mala cara i sempre ajuda en tot allò que els era possible: casa per dormir, dutxa, rentar roba, menjar, auxili davant de gossos perillosos (en més d’una ocasió l’hem necessitat). Quan ets el seu misafir (convidat) ho ets tot per ells i sempre estan atents a tot allò que puguis necessitar, des del més petit detall. Hem pogut connectar amb la societat turca i aprendre de primera mà com viuen. Ens és impossible anomenar totes les persones i famílies que ens han ajudat al llarg del camí, però volem agrair a tots la seva inoblidable hospitalitat i humanitat.