Geòrgia, la immensitat del Caucas

És interessant veure com una línia imaginària que tracem els humans en forma de frontera i a la que dotem d’instal·lacions duanares plenes de policia on et segellen amb més o menys gràcia, amabilitat o simpatia el teu passaport, poden canviar la fisonomia de les societats que queden a un cantó i a un altre de la línia. La diferència més gran que hem vist al creuar una frontera al llarg de set mesos de viatge, ha estat la que hi ha entre Turquia i Geòrgia.

Sortim d’un país musulmà i entrem a un ortodox, canviem mesquites per esglésies, les dones ja no porten vel pel carrer i les platges estan plenes de gent amb banyador prenent el sol, a Turquia no hi havia ningú gaudint de la platja. En escassos cinc quilòmetres ens quedem xocats del gran canvi entre països. L’actitud de la gent és més xulesca, són més agressius al volant i l’alcohol està present a tot arreu i en quantitats industrials, fet que modela el comportament de la gent. Deixem el te per les garrafes de cervesa, la cola pel shasha. En cinc quilòmetres tot és diferent. Hem dit adéu a Turquia i ens capbussem de ple al Caucas, una regió situada al llindar de tres gran imperis: rus, otomà i persa, rodejada de muntanyes brutals i amb conflictes latents que encara al segle XXI marquen aquesta regió del món. Aliances i odi entre països i molts interessos econòmics basats en el petroli i el gas que té una part de la regió.

La cervesa torna a tenir protagonisme

Estem a Batumi on la nostra primera nit georgiana la passem a casa l’Alex un noi del Couchsurfing que ens fa esperar més del compte i quasi a mitja nit ens fa creuar la ciutat per arribar a casa seva. Ciutat molt activa i freda, marcada pel turisme de platja estiuenc. Donat que no descansem bé, el matí següent arrenquem i al cap de 3 quilòmetres parem a una petita Guest House a descansar, i menys mal, diluvia durant dos dies seguits. Quan la pluja ens deixa posem rumb cap al nord del país, vorejant la costa fins a Poti i notant la perillositat de les carreteres georgianes. Són molt estretes, molt transitades i els cotxes no respecten a les bicicletes en cap moment, som intrusos a la carretera.

Les carreteres estan ocupades per les vaques i els porcs que campen al seu aire sense immutar-se pel pas dels cotxes. Posem a prova l’hospitalitat del país i no ens funciona, davant la dificultat de trobar llocs per acampar la gent no ens deixa el seu jardí i ens diuen que preguntem a la policia. Ells ens diuen que està prohibit, que si volem ens porten al poble del costat. Diem que no, que volem anar pedalant i ens deixen, però ens escorten durant 20 quilòmetres. Situació còmica, parem a beure aigua i ells paren, arrenquem i arrenquen. I al final ens adonem que ho feien amb bona fe, arribant a Khobi marxen, però al poc de pocs quilòmetres apareix un altre policia que ens acompanya a la comissaria del poble i ens deixa dormir al jardí del costat. Allà ritual de cada dia: dutxa amb la bossa d’aigua (ho fem darrera la comissaria) i sopem. Quan entrem al lavabo de la comissaria se’ns queda cara de tontos, tenien dutxa d’aigua calenta!

Travessem Zugdidi on una noia molt eufòrica de l’oficina turística ens regala mil mapes del país i no ens dóna opció a parlar. Anem cap a Mestia i abans parem a Jvari, plantem darrera una benzinera i passem dos dies per culpa de la pluja. No estem sols, els gossos i porcs rodegen i controlen la tenda en busca de menjar. Ens dos dies arribem a Mestia, per una carretera molt maca però que ens fa acumular molt desnivell per les pujades i baixades que es succeeixen. Per fi tenim el primer contacte visual amb el Caucas; glaciars i muntanyes molt escarpades i nevades. I gaudim de les torres medievals d’Svaneti, la regió on estem.

A Mestia descansem dos dies i aprofitem per visitar el Chalaadi Glacier de dins del qual neix el riu que rega Mestia. Agafem la carretera que va cap a Ushguli, primer asfaltada i després pista forestal que fa dura l’arribada. Però compensa. Ushguli és un poble a 2100 metres rodejat de muntanyes salvatges i ple de torres medievals. Allà s’acaba la carretera pels cotxes normals, només els tot terrenys poden continuar i és clar nosaltres som tot terrenys i seguim per una pista en força mal estat i amb rampes duríssimes que ens fan empènyer la bici al llarg de 10 quilòmetres fins al coll que està a 2600 metres, el Zagari Pass. Des del coll vistes cap a les muntanyes fronteres amb Rússia i glaciars de vertigen. Pensem que la baixada se’ns farà senzilla però amb les bicis tant carregades se’ns fa duríssima i trobem molt a faltar la suspensió davantera, anem botant entre roques i rocs, sols amb les muntanyes. En total gairebé 120 quilòmetres de carretera que uneixen Mestia amb Lentekhi i la seva gran majoria sense asfaltar, tot una aventura si tenim en compte el tipus de bicis que portem i tot el pes que carreguem.

Chalaadi Glacier Camí de Ushguli

Ushguli Camí al Zagari Pass

Caucas en estat pur. A l'altre cantó Rússia

De Lentekhi avancem cap al centre del país i ens passa una d’aquelles coses simpàtiques. A mitja tarda i buscant lloc per dormir ens segueix un gos i acaba passant la nit amb nosaltres. El dia següent ens continua seguint i sense tenir-ho previst trobem un desviament que indica Prometheus Cave. Decidim anar i ens quedem al·lucinats amb la bellesa de la cova.

Estem just al centre del país, creuem Kutaisi i posem rumb cap a Tbilissi, la capital del país. Ens acull un home al seu jardí i no ens deixa anar a dormir fins que acabem l’ampolla de shasha, un licor georgià semblant al tequila que beuen a totes hores i no paren fins que acaben l’ampolla. Aquella nit plou a bots i barrals i a les 5 del matí ens adonem que la nostra tenda està inundada de fang, tota la roba i els sacs també! Si sumem que encara plou i que tenim ressaca tenim un matí simpàtic! Amb la manega del jardí intentem rentar al màxim tot el que tenim tacat de fang i marxem cap a Gori creuant un port de muntanya a 900 metres i travessant un túnel força perillós per evitar fer encara més pujada. A Gori, ciutat natal d’Stalin, parem tres dies per rentar i netejar tot el material que tenim tacat de fang. També aprofitem per visitar Uplistshke, una ciutat excavada dins la roca en un indret ben curiós; muntanyes desèrtiques i al fons de la vall un riu que creua i deixa un paisatge verd.

Engany georgià: brindes i no beuen Uplistshke

La nostra entrada a Tbilissi és triomfal, en fi, la més perillosa del moment. Si la carretera entre Gori i la capital és la més segura que hem pedalat a Geòrgia (és una autopista amb dos carrils pels cotxes i un voral de dos metres per nosaltres) l’entrada a la ciutat és criminal. Una gran avinguda estil ronda ens exposa a l’agressivitat dels conductors i la passivitat de la policia. No hi ha normes: el primer que arriba passa, sense semàfors, sense prioritat pels vianants, i menys per les bicis!

Tbilissi: esglésies ortodoxes i jardí botànic

Després d’uns dies de descans i de turisme a la capital marxem cap a Armènia. Dues opcions: la curta i fàcil o la llarga i muntanyosa. Està clar que escollim la segona. Sortir de Tbilissi en direcció al Llac Paravani a 2000 metres passant per petits poblets. Però la sortida de la ciutat no ens és senzilla i ens suposa dos dies. El primer fem via cap a Tskneti, però a dalt del poble i després de 1000 metres de desnivell positiu ens trobem dos simpàtics policies al camí i ens diuen que la carretera està tallada per una esllavissada. Només una opció: tornar al centre de Tbilissi, d’on hem sortit al matí, i agafar una altra carretera. Desfem el camí, passem una nova nit a la capital i el dia següent continuem l’aventura. Seguim acumulant metres positius i en tres dies arribem a la frontera amb Armènia. De camí mil aventures.

I fins aquí la broma, carretera tallada i cap a Tbilissi de nou Paravani Lake

Pedalant per una carretera ens topem amb vuit gossos gegants que vigilen dos cavalls i un burro lligats, sí, molt necessaris. Els hi llancem pedres i es pensem que juguem amb ells, intentem passar i es posen rotllo “per aquí no passes”, parem un cotxe i tampoc reaccionen, fins que apareix el pagès a cavall i ens donen una treva que aprofitem per creuar. Sembla divertit eh, doncs a sobre la bici no ho va ser gaire...

Ja notem el fred durant les nits i als matins la tenda està gelada. Seguim creuant petits pobles amb grans gossos que ens fan anar ben alerta i amb una mica de paranoia els superem:

Mira a la dreta, sembla que hi ha un.
Tranquil·la tinc la pedra a la mà i hi ha gent.
Ai! Que ve!
Pedala, pedala, corre, corre!!!

Ai, ai, ai que ve l'hivern

L’última nit a terres georgianes la passem a un parc a la ciutat de Ninotsminda i a mitja nit també ens visiten uns quants gossos i li lladren a la tenda com posseïts. Ens llevem sans i estalvis i afrontem els últims quilòmetres a Geòrgia amb moltes ganes per canviar de país i seguir vivint noves aventures amb final feliç.