Armènia, muntanyes russes

L’entrada al que diuen és el primer país cristià del món ens porta alegria des del moment en que creuem la frontera, al poble de Bavra. La frontera està en obres i ens és difícil trobar les instal·lacions on està la policia. Després de 10 minuts ho aconseguim. Els guardes ens ensenyen quatre paraules en armeni i en dos segons ja només recordem dues.

Buscant la frontera No és el cartell de benvinguda però sí el primer poble

Seguim a 2000 metres d’alçada i el paisatge és desèrtic. Estem rodejats de muntanyes sense gaire vegetació, però és un indret que ens desperta un sentiment especial, sembla que estiguis en un lloc molt remot i solitari, quasi no hi ha pobles i els colors del cel són increïbles. I més quan de sobte apareix davant nostre el mític cim de l’Ararat, amb força neu a la part més alta. Per moments intentem buscar restes de la presència de l’Arca de Noé tal i com diu la Bíblia, però sembla ser que el pas dels anys ha eliminat la seva existència. La seva imatge ens acompanyarà els propers dies en el nostre camí fins a la capital del país, Yerevan.

Camins solitaris i cels especials camí de Yerevan

En el nostre camí cap a Gyumri, la primera gran ciutat que fem de passada, ens trobem una parella entranyable de jubilats francesos que fa cinc mesos que només caminen cap a Teheran havent sortit des de Istanbul, tota una aventura. I també camí d’aquesta ciutat comencem a patir les primeres grans rampes que té el país. Sense previ avís et trobes davant teu una rampa inexplicable camí del cel per baixar cap a la terra i repetir-ho constantment. Estem sens dubte al país de les muntanyes russes.

Amb els caminants francesos A alguna no li fa tanta gràcia la pujada...

Un dia abans d’arribar a la capital acampem a Aruch, un petit poblet amb un gran interès. En primer lloc perquè acampem just davant de l’Ararat i la seva majestuositat ens fascina. I en segon lloc perquè té dos monuments històrics, una església dels segle VI i un caravanserai a la sortida del poble, lloc utilitzat durant la Ruta de la Seda per a descansar, dormir i menjar. És un país ple d’història i cada dia pedales a prop d’una petita part: caravanserais, monestirs, esglésies, khachkars, ...

Vistes increïbles del Ararat Església del segle VI a Aruch

Caravanserai a Aruch Esglésies ortodoxes per tot el país

Uns quilòmetres abans d’arribar a Yerevan ens desviem cap a Etchmiadzin, la ciutat més santa del país i que va ser durant una època la capital. Allà està la catedral més antiga del món construïda quan Armènia era l’únic país del món en què el cristianisme era la religió de l’estat. Poc a explicar sobre la catedral, està en obres.

A Yerevan es nota la influència soviètica en el disseny de la ciutat. Tot són grans avingudes, amb grans parcs i grans fonts, grans monuments, grans estàtues i tot regit per formes simètriques i quadrades. És una ciutat alegre, amb molt moviment i plena de llocs interessants per visitar. I com tot el país té pujada. La part central és plana, però a la que vas cap a les afores tot és pujada. A la capital està el museu del genocidi armeni, que a dia d’avui encara no ha estat reconegut per a molts països. Sols entrar ja te n’adones de les atrocitats que es van cometre a principis del segle XX sobre la societat armènia i que avui en dia segueixen impunes i no reconegudes per a molts. L’aire del museu és fred i trist, i el monument de record a les víctimes et deixa empremta. Visita molt interessant.

Yerevan

Vistes de Yerevan des de la cascade Imatge colpidora al museu del genocidi

Sis dies després d’arribar a la capital i un cop el cargol s’ha recuperat del seu refredat toca refer-se i pujar de nou a les bicicletes per afrontar la que diuen és la part més muntanyosa però més maca i verda del país. Arribem al llac de Sevan, situat a 2000 metres d’alçada i el voregem fins a Martuni lloc on acaba el llac i comencen les grans muntanyes, i això vol dir les grans pujades. Però abans visitem, a Noratus, el camp de khachkars més gran del món. I ho és ja que els àzeris van destruir el més gran situat a la regió autònoma del Nakhchivan, regió situada entre Turquia i Armènia que pertany a Azerbaidjan. Els khachkars són unes grans pedres gravades típiques de l’art armeni. Els primers daten del segle IX, i la gran majoria es conserven a territori armeni. Servien per retre homenatge a persones destacades o com a peces commemoratives als cementiris. Estant al cementeri veiem passar una moto amb matrícula de Barcelona, sí, encara conserva la matrícula antigua amb les inicials de les províncies. És l’Oriol, de les terres de l’Ebre amb qui compartim una estona divertida!

Llac Sevan Tres catalans a Armènia

Cementiri de khachkars a Noratus El cotxe nacional al Caucas: el gran LADA

Deixem enrere el llac de Sevan i encarem el primer dels ports camí de l’Iran, el Selim Pass, a 2410 metres. De baixada, just després del coll, passem per l’Orbelian Caravanserai, un caravenserai molt ben conservat al qual podem entrar. Tot i que llegim que va haver de ser reconstruït, ja que va ser destruït fa anys. La baixada és ben maca i ens condueix al fons de la vall, hem passat de 2400 metres a 1000 metres en escassos 20 quilòmetres, i el dia següent hem de tornar a pujar a quasi 2400 metres, això és Armènia! El GPS no para de sumar i restar desnivell, peta boig!

Orbelian Caravanserai Camí de Vayk

Som a Vayk i des d’aquí comencem la pujada a un nou port, el coll de Vorotan, a quasi 2400 i presidit per una mena de porta a cada cantó de la carretera. A dalt, un mercat improvisat de fruita i aigua ben fresca de la muntanya. Pensem que ara serà tot baixada, però no, il·lusos...Baixem uns cinc quilòmetres i després alternem rampes duríssimes amb baixades curtes. I en aquesta època de l’any suposa que no saps quina roba posar-te, a la pujada calor i a la baixada fred! Es gira el vent en contra i decidim acampar al costat de la carretera amb unes vistes increïbles, estem envoltats de muntanyes. Encara no veiem el paisatge verd del tot, però sí les muntanyes.

Coll de Vorotan i el seu descens

Per tercer dia consecutiu creuem un nou port a quasi 2000 metres previ al poble de Goris. Abans visitem el Zorats Karer, un grup de monòlits a l’estil dels que hi ha a Gran Bretanya. La cosa curiosa és que tots ells tenen un forat a la part superior de la roca. Alguns diuen que per dur a terme observacions astronòmiques, però no ens acaba de quedar clar. És curiós com deurien tallar les pedres i col·locar-les perfectament en el passat.

Arribem a Goris, que és un poble encastat al fons de la vall. Arribant per la carretera apareix al fons de tot de la vall, rodejat de muntanyes i envoltat de boira. Aprofitem que estem ben a prop i fem una visita de quatre dies a la República del Nagorno-Karabakh, un país amb molta història i ple de disputes territorials entre Armènia i Azerbadjan.

De tornada a Goris gaudim de la primera nevada de la tardor, i diem gaudim perquè ho fem amb un sostre i un calefactor davant nostre, sinó no gaudiríem tant. Sortim del poble i tot és tot baixada, quina alegria!, tot i que sabem que ha de pujar, ara que una baixada sempre és benvinguda. Plou i fa molt fred. Parem al cap de 15 quilòmetres just on comença la pujada que pensàvem no arribaria. Hem d’acampar per no acabar xops, ja que intentem sense èxit dormir al terra d'un restaurant.

Cementiri de Goris tot nevat i un dels carrers sota la boira

Compte enrere, des de Goris calculem quatre dies per arribar a la frontera amb l’Iran, i ho hem de fer, ja que ens caduca el visat iranià el dia 22 d’octubre. Som a dia 19 i només hem fet la baixada, o sigui, com si res. Haurem de fer-ho en tres dies. I aquí apareix la muntanya més dura del país. Durant els pròxims tres dies la boira ens acompanyarà i no ens deixarà veure a més de dos metres, donant un to èpic a aquesta contrarellotge fins a la frontera amb l’Iran.

El primer dia ens porta a Kapan, no sense abans creuar un port a 1800 metres i una situació molt perillosa amb gossos. En un gir de la carretera ens adonem que hi ha més de 20 gossos esperant alguna presa i potser aquesta som nosaltres. Per si de cas no temptem a la sort i parem una furgoneta que molt amablement ens fa superar el tram perillós. Des de dalt de la furgoneta quedem atònits amb la gran quantitat de gossos que hi ha i amb la seva mesura gegant. La por ens envaeix quan la furgoneta diu prou i hem de baixar. El conductor ens confirma que ja no hi ha més gossos al camí, es veu que en aquell revolt sempre n’hi ha. Arribem a Kapan veient gossos per tot arreu, psicosis!! Ens acull el Yeghishe, gràcies a qui podem descansar calents i preparar-nos mentalment per les dues últimes etapes.

Camí de Kapan, boira, mines i un petit llac poc abans de la ciutat

De Kapan surten dues carreteres cap a Iran, una de principal i l'altre d'alternativa. Agafem la carretera alternativa per la qual quasi no circulen cotxes camí de la frontera que passa per Tsav, alternant molta pujada i baixada i acompanyats com sempre de la boira, el fred i la pluja. Arrisquem. Si ens passa qualsevol cosa ens serà difícil que algú ens pugui ajudar i ens porti a la frontera, no passa ningú. Al poble ens deixen dormir dins l’ajuntament, a on entra aire fred per tot arreu. Ja preparats per fer el sopar dues noies joves ens vénen a buscar i ens acullen a casa la seva família. Tornem a tenir calor i ens atipem i mengem tolma, típic plat armeni: farcells de col amb carn picada i arròs. I per fer-ho baixar Vodka casolà que encara ajuda més a pujar la temperatura.

Molta boira, i en els pocs moments sense, gran paisatge!

Ben acompanyats i menjant tolma

Arribem a l’últim dia, hem d’arribar sí o sí. Arrenquem d’hora i es lleva tota la família per fer-nos l’esmorzar. Això ens dóna molta energia per a fer l’últim port armeni, a 2200 metres i amb 1300 metres de desnivell positiu sense descans en 20 quilòmetres. Del paisatge no us podem dir res, boira. Amb alegria arribem a dalt del port a les 12 i veiem que tenim temps per arribar a la frontera. Canvi de vestuari. Ens abriguem amb tota la roba que tenim i anem baixant xocant amb la boira. Cada 10 minuts parem a escalfar-nos les mans, ni els guants eviten que es congelin. Al final de tot aconseguim superar la boira i tornem a veure clar! Davant nostre tot són muntanyes i una gran baixada fins a Shvanidzor, on ens regalen quilos de magranes que devorem!

Pujant cap a l'últim port armeni i gaudint de les vistes sense boira!

Els últims quilòmetres al país els fem vorejant el riu Aras, que fa de frontera natural entre l’Iran i Armènia, deixant un paisatge inoblidable. Enrere han quedat tres dies de muntanya i molt mal temps. 177 quilòmetres i 4500 metres de desnivell positiu acumulat entre boira, pluja i fred que ens han deixat a les portes de l’imperi persa.