República Independent del Nagorno Karabaj, el país que no és país

Estant a Goris ens va quedar a tocar aquest estat de facto entre Armènia i Azerbaidjan, així que no podíem deixar escapar l’oportunitat de visitar-lo. Aquest nou estat, declarat al 1992, és juntament amb Ossètia del Sud i Abkhazia, tres dels nous estats independents creats en els últims anys a la regió del Caucas.

El conflicte en aquesta regió del Caucas s’inicia al 1918, amb el desmembrament de l’Imperi Rus i la independència d’Armènia i Azerbaidjan. Pocs anys després la Unió Soviètica pren el control de tot el Caucas i es formen les noves Repúbliques Soviètiques, mentre que el Nagorno Karabakh, amb majoria Armènia és annexionada a la de l’Azerbaidjan.

Amb la caiguda de l’URSS les hostilitats creixen de nou, més quan la majoria d’armenis de la regió demanen unificar-se amb el nou estat armeni, o si més no independitzar-se de la nova República de l’Azerbaidjan. Des del 1988 es considera que va començar la guerra i al 1991 es duu a terme un referèndum en què la majoria armènia acaba declarant la independència el 1992. No és fins al 1994 que es firma un alto el foc i es dóna per finalitzada la guerra, tot i que avui en dia encara es viu un ambient de guerra freda a la zona, fins i tot amb algun repunt de la violència a les fronteres entre els països bel·ligerants.

Tot i la força i potència de l’Azerbaidjan, amb un arsenal armamentístic molt superior al Nagorno Karabakh, aquest últims van guanyar la guerra gràcies a l’ajuda dels seus germans armenis. Durant els anys que va durar la guerra es va dur a terme una neteja ètnica per part dels dos bàndols.

Tot i que té estrets lligams amb Armènia i comparteixen la moneda, el dram, mai s’ha volgut proposar la seva annexió per evitar tensions a la zona. De fet, la República del Nagorno Karabakh està a dins del territori àzeri i al seu voltant hi ha territori controlat per l’exèrcit armeni dins de l’Azerbaidjan, tot un atzucac en una petita àrea rodejada de muntanyes. Així les forces armènies controlen un 14% de territori dins de l’Azerbaidjan. Estem davant una àrea interessant de veure i molt militaritzada amb algunes zones prohibides que més endavant explicarem.

En groc territori controlat per Armènia dins Azerbaidjan. En marró el Nagorno Karbakh

Nosaltres decidim que no anirem en bici, ja que hem d’anar i tornar pel mateix lloc, el corredor de lachin, l’única via terrestre que comunica Armènia amb el Nagorno. És un corredor muntanyós, estret, amb gran pendents i de gran dificultat, fins i tot a la guerra era ben difícil que els helicòpters sobrevolessin la zona. Per això preferim agafar l’autobús que surt de Goris. Al cap de pocs quilòmetres surts del territori armeni i entres en aquella “zona de ningú”, no és Armènia ni Nagorno, estem en territori àzeri però controlat pels armenis. Passats moltíssims revolts i vàries pujades i baixades, arribem al pas fronterer al mig de la carretera. Es tracta d’una petita caserna en la que entreguem el passaport i ens el retornen amb un paper amb la direcció de l’oficina per aconseguir el visat a la capital, Stepanakert, on arribem ben marejats per culpa de la carretera i del conductor, que ens fa anar de costat a costat del bus entre revolt i revolt.

El petit punt de control fronterer

A la mateixa estació de busos un home bastant peculiar ens ofereix la seva pensió, que resulta ser molt econòmica, menys de tres euros per persona, així que passarem els tres dies següents.

La ciutat és de les millors conservades, vaja, reconstruïdes a tot el país. Es veu ben poca destrucció. L’aire que desprèn, com la ciutat de Yerevan i bona part de les ciutats armènies, és totalment URSS. En primer lloc visitem el mercat, que al ser petit ofereix ben poca cosa, però on destaquen les parades que cuinen el zhengyalov hats, una massa de farina a l’estil pizza, la qual farceixen amb diverses herbes. Es veu que a la primavera i estiu la poden arribar a omplir amb unes 15 diferents. Un cop ben plena queda tancada i la cuinen a la planxa, i ben calenta cap a dins!

Passat el mercat seguim el carrer i arribem a una plaça enjardinada on el wifi és gratuït. Al costat es troba el parlament del país i alguns ministeris. Si continues cap a la muntanya vas a parar al cementiri on hi ha enterrats molts combatents de la guerra del Nargono Karabakh.

Roba estesa en un carrer de la capital i l'estadi nacional del país també a Stepanakert

Un cop visitat el centre de la ciutat anem a tramitar el visat pel país que curiosament te’l donen un cop entres. Amb el justificant de la frontera t’has de dirigir a una oficina de la ciutat i allà i previ pagament de 3000 Drams armenis obtens un visat per 20 dies. La gràcies és que el visat és un adhesiu que pots escollir si enganxar-lo al passaport o deixar-lo per separat. Això es fa per si després vols visitar Azerbaidjan, ja que amb el visat del Nagorno Karabakh et prohibeixen l’entrada.

Fets els tràmits burocràtics ens dirigim a veure el Tatik Papik, un monument situat a dalt d’un turonet a la capital del país. Es tracta de dues escultures fetes amb roca volcànica que simbolitzen els habitants del Nagorno Karabakh. La traducció vol dir “àvia i avi” i és un dels símbols del país i motiu de pugna entre els dos països enfrontats, sobretot quan els armenis van usar la seva imatge per a donar punts en el transcurs del concurs d’Eurovisió.

Tatik Papik, també conegut com "we are our mountains"

El dia següent intentem anar a la ciutat fantasma i prohibida d’Agdam, una ciutat històricament poblada per àzeris que va quedar devastada durant la guerra i tots els seus habitants van ser forçats al exili. Actualment visitar la ciutat està prohibit, des de les autoritats informen que es troba en zona de guerra, però el fet és que és un tema tabú en la societat del Nagorno, ja que allà s’hi poden veure les atrocitats també dutes a terme per l’exèrcit del país contra els àzeris. Tant és així que el simple fet de nombrar-la ja desperta recels a la població. Quan cada bàndol parla de la guerra només explica les barbaritats fetes pel contrincant, i els àzeris usen la batalla d’Agdam com a arma per denunciar les barbaritats armènies.

Ens penedim en aquest moment de no haver vingut amb les nostres bicis, amb les que seríem totalment independents. Moure’s pel Nagorno amb transport públic és ben difícil, hi ha pocs busos que surten de la capital i només comuniquen amb les ciutats o pobles més propers. I els que passen per davant d’Agdam no paren allà. La nostra elecció va ser la d’acostar-nos al poble anterior a Agdam i allà provar de fer autoestop, però després que dos cotxes ens evitessin al dir que ens acostessin a la intersecció de la carretera, sense nombrar la ciutat, i que acte seguit, segur que per les trucades dels conductors, un oficial de policial ens vingués a aturar a la carretera per dir-nos que allà no fèiem res, la nostra elecció final va ser la de desistir de visitar aquesta ciutat fantasma.

L’últim dia al Nagorno l’aprofitem per anar a visitar Sushi o Shusha, la ciutat amb el nom més original i tot just a només 7 quilòmetres de la capital. Aquí sí que hi arriben els busos amb molta freqüència. És petita i passejant per ella encara es veuen els efectes de la guerra, amb molts edificis derruïts, d’altres plens de forats de bala i molts carrers sense ànima. De fet ens creuem amb ben poca gent pel carrer. Serà pel dia que fa, ben tapat, però l’aire de Sushi és fosc i trist i et recorda com de present és encara la guerra en els seus carrers.

Forats de bales en un edifici destruït a Sushi i altres empremtes de guerra

Inesperadament un nen petit ens acompanya una estona i ens ensenya la mesquita complement destrossada que hi ha. Ens fa pujar fins a dalt d’un dels minarets des d’on tenim una visió panoràmica amb les muntanyes que envolten tot el país. Després de visitar la mesquita anem a cap al Honut Canyon que deixa un paisatge ben verd i fresc. Lloc interessant per visitar a Sushi, s’ha de caminar cap al canó i buscar el camí que baixa fins al riu. Amb l’ajuda d’un pagès local ens va ser més fàcil.

Amb el nostre petit "guia" a la mesquita de Sushi on tenim vistes panoràmiques des dels minarets

Honut Canyon

L’endemà al matí l’entranyable propietari de la pensió ens deixa a l’estació de busos i afrontem de nou la carretera marejant que ens torna a Goris, on ens trobem una estampa ben hivernal, la neu ja arribat!