Iran, trencant prejudicis

La nostra visita al país islàmic venia motivada per tota la informació que havíem rebut per part d’amics i altres ciclistes que ens havien explicat les seves experiències. Així que teníem moltes expectatives volcades en aquest país i confiàvem en complir-les totes. Sabíem de l’excepcionalitat del país a nivell social, sobretot en els darrers anys després de la Revolució Islàmica del 1979, de la hospitalitat de la seva gent i de la història de la regió i del país, tant en el passat com en el present, situat en una zona molt estratègica del planeta.

Arribem cansats a la frontera després dels tres últims dies contrarellotge a Armènia superant les seves muntanyes i grans desnivells. Creuem el riu Aras i arribem a la frontera de Nordooz on els tràmits són senzills. L'entrada és presidida per la foto dels dos Aiatol·làs que han liderat espiritualment el país després de la Revolució.

Ja som a dins de Pèrsia, el canvi de país també suposa canvi de lleis i de religió. No més esglésies ortodoxes, ara tot són mesquites i la Sònia s’ha d’anar acostumant a la nova indumentària: cabell tapat i pantalons i màniga llarga.

Pedalem cap a Yolfa, la primera ciutat que trepitjarem al país i durant el camí creuem una carretera impressionant que travessa el canó que forma el riu Aras i que separa tres països: Iran, Armènia i Azerbaidjan, que té el control de la regió del Nakhchivan. És una zona molt militaritzada i cada pocs quilòmetres anem veient petites casernes de l’exèrcit, que amb cautela sortegem i acampem sense problemes, tot i que potser amb una mica de sort.

El riu Aras i el canó que forma

El dia següent no som gaire ben rebuts pels militars que ens obliguen a marxar d’una petita caseta d’una fàbrica on el vigilant ens havia convidat a berenar i al cap de dues hores també a dormir (petit tast de la hospitalitat iraniana). Per mala fortuna les bicis es veien des de la carretera i els militars van venir ràpidament a fer-nos fora. Ens pugem a les bicis i se’ns fa de nit camí de Yolfa. Abans d’arribar a la ciutat ens para un cotxe i ens pregunta si som espanyols i ens diem Sonia, ens quedem al·lucinats, però finalment resulta ser un noi, l’Akbar, membre del couchsurfing que havíem contactat abans. Ens convida a casa seva i allà passem els pròxims cinc dies evitant el fred que comença a venir (ens neva dos dies), gaudint dels balls azeris dels seus amics, i és que aquesta regió del Iran vol pertànyer a Azerbaidjan, ja que comparteixen història, tradicions i llengua. (link ball azerí)

Amb les piles carregades posem rumb cap a Tabriz on hem de trobar-nos amb un nou cargol, el nostre amic Edu amb el que volem pedalar durant quinze dies pel Kurdistan iranià. Agafem la carretera general número 21 que ja no deixarem fins a Kermanshah i que cal dir-ho, no té res d’especial a nivell paisatgístic i ens acaba atabalant del trànsit que hi ha i dels trams sense voral pels quals hem de pedalar.

Dels pocs trams amb voral i bon paisatge abans de Tabriz

En dos dies i després de creuar Marand, on dormim a la caseta del parc, ja som a Tabriz, la primera gran ciutat i com totes les del país un caos per pedalar. Ens acull el Hamid i la Ilgar i al dia següent arriba l’Edu. Al cap de vuit mesos de començar el viatge ens tornem a retrobar amb un amic i ens fa feliços i aporta aire fresc i bona energia. Sinó que els hi expliquin als nostres amfitrions, que veuen i pateixen les nostres converses interminables cada dia.

Ja som tres cargols!

Planifiquem la ruta, bevem litres de te (a falta de cervesa...), passegem per la ciutat i anem a visitar el poble de Kandovan, situat a les muntanyes i amb les cases esculpides dins la roca. Tot plegat envoltats de boira i sota una gran nevada que deixa la ciutat de Tabriz completament blanca.

Kandovan i gran nevada a Tabriz

Ja amb la ciutat neta de neu comencem a buscar bici per l’Edu a les diferents botigues de la ciutat, que bàsicament es concentren a la Plaça Nader. Ens costa dos dies trobar una bici “buena, bonita, barata”, a veure, de fet la bici no reunia cap d’aquests adjectius i a més era una mica petita per l’Edu, però era una “meravellosa” Galant que només sortir de la botiga va enganxar la cadena entre els pinyons i el quadre.

"Como anillo al dedo"

Sortim de Tabriz per carreteres poc agradables i passen tres nits fins a Bukan, i totes elles són diferents. La primera a Mamaqan ens acull el gran Mosa i la seva família campiona de kickboxing en vàries ocasions, la segona acampem a un parc a Bonab amb un guàrdia que es disloca la mandíbula per empassar el menjar i amb un fan del Enrique Iglesias (es veu que per la nit l’escolta per dormir) i la tercera la passem al hospital de Bukan. Pel que fa al paisatge molta indústria i poca vegetació, bastant avorrit.

Tonelades d'una espècie de boniato, molt abundant a la regió

Quedaven 10 quilòmetres per acabar el dia a Bukan i estàvem motivats perquè semblava que el paisatge estava canviant, més muntanya. Havíem creuat un parell d’estruços asseguts davant una botiga de carn i l’Edu s’havia distanciat de nosaltres al davant amb la seva súper bicicleta. Quan de sobte es creua una pedra en el camí de la Sònia que la fa caure violentament al terra quan rodava força ràpid. Es queda mig desorientada al terra però per sort ni es desmaia ni té res trencat, excepte el casc, partit per la meitat que l’ha salvat de mals pitjors. L’ambulància ens porta al hospital de la ciutat on passem la nit tots tres i li fan tot de proves per descartar lesions.

Som tractats de manera excel·lent i ens porten una barbaritat de menjar i ens deixen dormir en un llit a cadascú, el preu que paguem és fer-nos fotos amb el personal i obrir la cortina del box i ser envoltats per tothom. La sorpresa ve quan preguntem com hem de gestionar el pagament a través de la nostra assegurança. Ens contesten que no fa falta, que al Iran tothom té cobert un accident al any. Així que ja sabeu, un cop a l’any és gratis!

Que no falti el te! Queda clara la importància del casc

El dia que ens donen l’alta preguntem al doctor Amjad per un hostal barat on pugui descansar la Sònia i ens respon que casa seva és el lloc perfecte! Quedem abrumats pel tracte rebut en tot moment pel personal de l'hospital, tothom vol ajudar-nos i fer-nos sentir com a casa.

Els dies de descans els passem amb la família de l’Amjad i els seus veïns degustant plats exquisits i fent alguna que d’altra escapadeta pels voltants de la ciutat, a una cova plena d’aigua i a Baneh, ciutat a 40 quilòmetres d’Iraq on la gent hi va a comprar tot tipus d'electrodomèstics.

Abgusht: plat típic persa amb xai, cigrons, tomàquet i verdures De camí a Baneh representació d'una boda Kurda

Amb la Sònia quasi recuperada i després de sis dies de descans seguim el nostre camí cap a la capital del Kurdistan, Sanandaj. La carretera segueix sent la mateixa, la número 21, que a estones ofereix bones vistes, però la majoria del temps se’ns fa pesada i a vegades perillosa per l’elevat nombre de camions i la inexistència de voral. El que sí és interessant és veure on dorms cada nit. Fa fred i tot i que anem equipats per suportar-lo, sempre és un alleujament si tens un sostre, i al Iran cada nit el tens, mai et falta de res i si tens un problema pots estar tranquil, sempre hi ha algú disposat a ajudar-te. Dormim amb una família a Saqqez i les altres dues nits a dins de mesquites ben a prop de les estufes de gas, que funcionen vint-i-quatre hores degut al irrisori preu del gas, i que a sovint ens fan suar mentre sopem dins les cases, sembla que estiguem en ple estiu.

Mesquita a Tilku i els dos entrenyables germans que se'n cuiden

Celebrant els pocs moments amb voral a la carretera Mesquita a Ashab, just abans de Sanandaj

Arribem a Sanandaj, destí final de l’Edu. A l’estació de bus i mentre compra el bitllet pel dia següent ven la bici a un home que se li acosta per preguntar-li el preu. Pim pam, arribar i moldre, ja no hem de buscar una botiga per vendre-la. El que sí busquem és un parc per dormir fins que al final anem a un petit hostal tropical (estufa a tot gas) i passem la nostra última nit plegats. Al matí següent ens acomiadem a l’estació de busos sota un vendaval que unit al nostre estat un pèl trist per la marxa de l'Edu i pels últims dies pedalant sense gaires al·licients paisatgístics, ens fa molt difícil trobar la motivació per seguir pedalant cap a Kermanshah. I quan portem menys de deu quilòmetres veiem que la millor opció és parar un cotxe i avançar fins a Kamyaran.

Sanandaj, capital del Kurdistan iranià Que ràpid s'avança amb cotxe!

A Kamyaran som “segrestats” de nou per una família que ens deixa dinar a casa seva. Del dinar passem al berenar, després a la becaina i acabem pujant al pis de dalt de l’edifici havent sopat per anar a dormir. Quan el Guillem surt de la dutxa es troba un menjador ple de gent i la Sònia asseguda davant d’un banquet de menjar per tornar a sopar:

Guillem: En serio? Una altra vegada a sopar? No els hi has dit que ja ho hem fet a baix?
Sònia: Jo que vols que els hi digui, qualsevol els hi diu que no...és el que hi ha...
Guillem: Doncs molt bé! Tornem a sopar!

I la veritat és que estava tot tant bo que vam menjar fins a rebentar, vaja per aguantar fins l’esmorzar, quan el cap de família ens controla els trossos de pa que mengem i ens obliga a menjar sense parar.

Quan aconseguim alliberar-nos (encara volen que ens quedem a dinar!) i marxar de Kamyaran el vent continua bufant ben fort i converteix el camí fins a Kermanshah en un turment, i més quan un cop a la ciutat encara hem de recórrer més de vint quilòmetres, amb una gran pujada inclosa, per trobar-nos amb la Sahar.

Camí de Kermanshah

Amb ella i els seus pares compartim uns quants dies que aprofitem per visitar el Taq-e-Bostan, tot i que no entrem, ja que com tots els llocs culturals/històrics del país l’entrada és caríssima pels estrangers i la diferència de preu amb els locals és abusiva; cinc euros per nosaltres i només setanta-cinc cèntims per ells, i tenint en compte la gran quantitat de monuments que hi ha, és molt car. També hem de renovar el nostre visat, que just finalitza el dia que anem a extendre’l, tot i que nosaltres pensàvem que expirava dos dies més tard, ups... Gràcies a la Sahar i a que parla farsi després de més d’una hora lluitant i de passar per tres oficines diferents i entregar mil fotocòpies i fotografies l’aconseguim tot i que els oficials no eren gaire partidaris de fer-ho.

El Taq-e-Bostan i vistes de Kermanshah des del parc que hi ha al costat

Estem en una festivitat molt important per els xiïtes que peregrinen cap a la ciutat santa de Kerbala al Iraq, on es troba la mesquita Imam Husayn, dins la qual està enterrat Husayn ibn Ali, segon nét de Mahoma. I tots els oficials de la ciutat estan a la frontera gestionant els visats. Els pocs que queden no tenen moltes ganes de pencar.

De Kermanshah agafem un bus directe cap a Isfahan, just al centre del país, que ens estalvia més de 700 quilòmetres de pedalada i que ens assegurarà poder arribar a temps a Bandar Abbas per deixar Iran, ara ja només ens queda un mes més de visat. El que ens hagués suposat més d'una setmana en bici són unes vuit hores amb autobús! Càlcul ben clar: una hora en cotxe equival a un dia en bici.

A la ciutat ens acull el Reza i la seva família i aquella mateixa nit arriben dos nois alemanys, en Rob i en Tob, amb el qui compartirem uns dies molt divertits, i és que un d’ells, en Tob, resulta que coneix vàries cançons espanyoles “emblemàtiques” i ens passem tots els dies cantant Enrique Iglesias...bailamos?. Al final el germà del Reza, en Mehdi, acaba aficionat a la cançó.

Passem tres dies recorrent Isfahan, que ens encanta. És la primera ciutat a Iran en la que notem certa pau passejant pels carrers, sembla que el trànsit estigui més controlat. La ciutat té moltes coses per veure però la que més destaca és la plaça de Naqsh-e Jahan, considerada la segona plaça més gran del món. És impressionant la seva arquitectura i hi podem trobar dues mesquites, la del Shah i la de Lutfallah, el palau de Ali Qapu i una de les entrades al bazar de la ciutat. En fi t’hi pots perdre tot un dia sense parar de veure coses diferents. Nosaltres aconseguim entrar a la mesquita del Shah per la porta del darrera. El problema és que un cop tancada ens obliga a sortir per la porta principal, havent-nos de canviar de roba per no ser descoberts pel guarda que minuts abans ens havia dit que havíem de pagar. Un altre punt interessant de la ciutat són els seus ponts i també la Friday Mosque, a la que també entrem per darrera.

La plaça Naqsh-e Jahan i el pont Si-o-Se Pol

Interior de la mesquita del Shah i pati interior de la Friday Mosque

Amb en Rob, en Tob, en Reza i en Mehdi Fent escombres naturals

Deixem la ciutat i posem rumb cap a Yazd sense els nostres amics alemanys. Decidim agafar la carretera que creua el desert passant per Timiart on fem de cangurs d’un grup nombrós de nens, per Ezhieh, on trobem unes torres construïdes de fang pels ocells i per Varzaneh, on parem un dia per veure les seves dunes. A partir de Varzaneh recorrem una bona distància pel desert sense cap poble. La primera part és asfaltada, fins a quasi arribar al Caravanserai de Kargushi, on comença la terra i passem la nit al mig del no res protegits per les parets del Caravanserai, tal i com feien durant la Ruta de la Seda.

Els colomars de Ezhieh per fora i per dins

A les dunes de Varzaneh

Caravanserai a Kargushi A Varzaneh les dones vesteixen de blanc

Recuperem l’asfalt al cap d’uns quilòmetres passat el Caravanserai i un bon home vigilant d’una cantera es desviu per alimentar-nos i no para de treure’ns menjar i beguda que puja a buscar a la cantina de la cantera amb la seva moto. Amb la panxa plena gaudim d’un tram molt maco, una carretera poc transitada, amb silenci i amb muntanyes al fons que semblen de suro, com si fossin tretes d’una maqueta.

Es desviuen per ajudar-te! Camí a Nadoushan

Arribant a Nadoushan un cotxe ens para, ens fem les fotos de rigor i ens acaba convidant a casa seva, a la qual arribem al cap d’una estona, ja quasi de nit, però això no impedeix ser abordats per tot el poble quan surt de resar de la mesquita, no podíem arribar en un moment tant oportú! Ben alimentats ens llevem i ens encaminem cap a Yazd després de quasi 100 quilòmetres molt ràpids, tenim pràcticament tot el dia el vent a favor i el terreny ens és molt favorable. A la ciutat de Yazd ens espera la Mitra i la seva encantadora família, amb qui passem uns quants dies que aprofitem per fer turisme i anar a reparar les bicis.

Arribant a Yazd celebrem els primers 10000 kms!

La ciutat de Yazd és famosa per les seves construccions d’adob a la part antiga, convertint-se així en una de les ciutats més grans dels món amb aquest tipus de construccions. Ens perdem caminant per la part vella remodelada, que ha perdut una mica l’encant, ja que tot i que l’han rehabilitat seguint les pautes tradicionals es veu massa moderna. Tot i així sempre et pots perdre per altres carrers sense reformar i veure com algunes de les construccions encara estan en peu. A la ciutat també s’hi troben els minarets de mesquita més alts de tot l’Iran així com d’altres atraccions, moltes d’elles relacionades amb el Zoroastrisme, religió i filosofia basada en les ensenyances del profeta iranià Zoroastre.

Els minarets més alts d'Iran Els carrers típics de Yazd i com els reconstrueixen

Una de les places de Yazd amb la cisterna al fons

Sortint de Yazd i havent fet uns 20 quilòmetres en direcció Abarkuh decidim que farem autoestop per avançar més ràpid i no patir estrès a la part final del país per arribar a temps a agafar el ferri cap els Emirats abans que se’ns acabi el visat. I en cinc minuts ens para la típica furgoneta de color blau present a tot el país, que utilitzen per transportar de tot i sobretot per vendre fruita. És perfecte per col·locar les nostres bicis de manera segura al darrera i avançar els 160 quilòmetres que separen Yazd d’Abarkuh en menys de tres hores tot passant per un port de muntanya. Al migdia ja som a Abarkuh, ciutat molt petita però amb gran interès: tenen el que es considera el segon arbre més vell del món, un xiprer d'entre 4000 i 4500 anys, i unes torres molt comuns al sud de l’Iran i a d’altres països de la zona que servien per refrescar el menjar que desaven al seu interior. Aquestes torres, anomenades bâdgir i pròpies de l’arquitectura persa, tenen la particularitat que a la seva part superior tenen unes petites columnes que permeten l’entrada d’aire extern a l’interior de la torre, refrigerant la part interior de manera natural, a on s’hi desava el menjar, fet molt important en aquesta regió més desèrtica i amb temperatures molt elevades al llarg de l’estiu. A la ciutat d’Abarkuh són especials ja que la seva estructura té dues plantes i fins i tot la seva imatge està impresa en els bitllets de 20.000 Rials.

Sarv-e Abarkuh ("el xiprer d'Abarkuh en farsi) El bâdgir únic amb dos pisos i el bitllet de 20000 rial (0,50 euros)

Sortim pedalant de la ciutat acomiadant-nos de la Fariba i el seu marit fins que al cap de 25 quilòmetres el vent no ens deixa avançar més i hem de parar. És inútil lluitar contra ell, pedalem ben fort i no superem els 8 km/h i a sobre el terreny pica cap amunt. Millor parar. I estem al millor país per fer-ho. Tenim sort de trobar el poble de Faraghe i refugiar-nos del vent en un dels seus carrers per fer el dinar. Quasi ni hem deixat les bicis que un home se’ns acosta i ens porta a casa seva només havent intercanviat un salam (hola en farsi).

Ens fascina la facilitat que tenen d’ajudar-te a Iran, on sense coneixe’t de res ja t’acullen i t’obren les portes de casa seva de bat a bat. Però això no ho és tot, es desviuen per ajudar-te i que et sentis a gust i així és com aquesta família ens prepara un dinar increïble per a nosaltres sols, ja que ells ja havien dinat. I és així com ens porten a fer una volta per poble, a presentar-nos les seves mares, a deixar-nos una dutxa, a donar-nos fruita, a donar-nos el sopar i a donar-nos una habitació per a nosaltres amb estufa i, a sobre l’esmorzar abans de marxar l’endemà. Ah!, i encara supliquen per a que et quedis a dinar. Experiències inimaginables a Europa, oi? Al Iran cada dia en vius de similars!

Un bon tiberi per recuperar forces i visita al petit poblet de Faraghe

Estem camí de Shiraz i després de Faraghe afrontem un port de muntanya per sobre els 2500 metres que ens dóna la benvinguda amb molt de vent i fred que ens acompanyen tota la baixada fins a Safa Shahr, on quasi de nit busquem lloc per dormir. Després d’unes voltes i de buscar el parc, una família ens condueix a l'hotel, que està per sobre el nostre pressupost, així que decidim anar al parc. No hem fet ni mitja volta que la mateixa família ens crida des de l’altra punta del carrer i ens porta a casa seva i la dona ens diu: “per damunt de tot sóc persona i amb aquest fred no us deixaré passar fred al parc”. Nova lliçó d’humanitat! Acabem sopant tots plegats i ens cedeixen el llit de matrimoni per dormir, que acabem acceptant després de rebutjar vàries vegades.

Al matí següent tota la família ens acompanya a la sortida del poble i ens indiquen el camí cap a Shiraz. Ens trobem una carretera molt estreta, sense voral i amb molt trànsit de camions, res nou a Iran, però avui bufa molt fort el vent i ho fa de costat, empenyent-nos cap a dins la carretera i fent el camí molt perillós. Provem d’agafar l’antiga carretera que va paral·lela a la nova, disminuint el perill amb els cotxes, però ens és molt difícil avançar. Arribats a aquest punt notem una certa saturació provocada pels últims dies de vent i per les carreteres que agafem, amb un paisatge no gaire bonic i havent de suportar molts cotxes i sentint perill al llarg del dia. Diem prou i busquem de nou l’”àngel blau” de la carretera. Menys de cinc minuts i ja som a dins d’una de les furgonetes que tant ens agraden! I inclús a dins notem la força del vent.

En un principi volem que ens deixi al següent poble, però finalment decidim que en Mohsen ens porti fins a Shiraz. Gran elecció! Pel camí visitem el Nasq-e-Rostam, unes tombes excavades dins la roca i l’antiga capital de Pèrsia, la gran Persèpolis. Per rematar-ho ens porta a casa seva a Shiraz. D’estar saturats de tant vent i un paisatge molt monòton i àrid, hem passat a conèixer en Mohsen, visitar dos llocs històrics i tenir lloc per dormir a Shiraz i tot en unes hores. Tot i que la nit a casa en Mohsen acaba en certa mesura amb la nostra paciència: ens anem passejant d’una casa a una altra, no para de venir gent i el seu to de veu junt amb que tots parlen a la vegada ens torna a saturar una mica.

Nasq-e-Rostam

Persèpolis

Al matí següent ens trobem amb en Saeed i la Elham, una parella jove que viu a Shiraz i que gràcies a warmshowers ens acullen a casa seva, i amb ells torna la tranquil·litat. Podem visitar la ciutat una mica, també plena d’història i llocs interessants per veure. Destaquem la Shah Cheragh, una mesquita i monument funerari que acull les tombes dels germans Amir Ahmad i Mir Muhammad, que es van refugiar a Shiraz quan eren perseguits per la seva religió. Amb el temps les tombes van esdevenir lloc de peregrinació i van ser cobertes per milions de vidres que generen unes llums fascinants.

Porta d'entrada a Shiraz Ciutadella a Shiraz

Mesquita Shah Cheragh

També descobrim la història de lluita per la igualtat de la Elham com a corredora de muntanya a Iran, que expliquem en el següent enllaç.

Seguint els consells d’en Saeed i la Elham decidim sortir de la ciutat amb bus i dirigir-nos cap a Assalouyeh, una ciutat costanera famosa per la seva indústria petrolera. L’alternativa era pedalar de Shiraz a Bandar Abbas creuant una àrea força desèrtica i sense gaire interès, per això escollim el mar. Cinc-cents quilòmetres vorejant la costa del Golf Pèrsic i per fi trobant temperatures càlides, tornem a l'estiu en ple desembre!

Carretera de Assalouyeh a Parsian

Seguim la carretera principal fins a Parsian, on ens desviem i seguim per una de local situada entre el desert i el mar i creuant petits pobles de pescadors. Gran encert! El paisatge ens torna a alegrar, quasi no hi ha trànsit, la temperatura és agradable i comencem a veure animals: camells, xacals, serps i tortugues. Al llarg de la carretera veiem unes construccions antigues que servien per a recol·lectar aigua.

Pous per recol·lectar aigua A Parsian deixem la carretera principal i girem cap al mar

Passem per Moghdam, on a l’entrada del poble veiem que hi ha molta gent exaltada, pneumàtics cremant i l’accés està tallat amb pedres. De fons sentim petards i preguntem si és una celebració especial, pregunta que ningú contesta i sembla que no els hi fa gaire gràcia. Ens deixen passar i llavors veiem un grup nombrós llançant pedres i pals contra la caserna de la policia. Més endavant un home ens informa que protesten per la detenció de 20 persones del poble la nit abans. No sabem els motius. És hora d’acampar però creiem que continuarem una mica més...

Acampem al costat de l’únic arbre sota la lluna plena que ens estalvia encendre els frontals. De sobte un cotxe ve directe cap a nosaltres, a la foscor veiem que són de l’exèrcit i és que controlen les fronteres marítimes. Ja a dins el sac sentim sorolls estranys fora la tenda. En Guillem diu que són ocells però la Sònia no ho té clar. Agafem els frontals i divisem desenes d’ulls a la foscor, estem rodejats de xacals. Tot i que s’espanten amb la nostra llum cada cop que tornem a la tenda tornen a apropar-se en busca de menjar. No tenim llenya per fer foc. Solució: deixem una llanterna encesa tota la nit a la porta de la tenda. I funciona, estem vius!

Camí de Moghdam Llevar-se a la vora del Pèrsic et deixa sense paraules

Passats Bandar-e-Moghdam la carretera es converteix en terra fins a Chiruyeh, on fem nit en una casa dormint amb més gent i sopant uns kebabs boníssims. Passats aquest poble retornem a la carretera principal que ja no deixarem fins a Bandar Abbas. Pel camí fem nit a dues mesquites a Baverdan i Bandar-e-Moallem, on acabem esmorzant amb l’imam i la seva família. A Bandar Khamir la policia no ens autoritza a dormir al parc, però en un tres i no res surt un home d’una botiga i ens porta a casa seva. Vaja, esperem a la seva botiga fent un te i el seu fill ens ve a buscar amb la moto. I per sopar...gambes!!!

Camí de Chiruyeh pedalem en bona companyia

De bon matí a Chiruyeh ens vénen a dir adéu i a mig camí veiem petites tortugues nedant al mar

Finalment i després de 100 quilòmetres, arribem a Bandar Abbas, per una carretera horrible plena de camions que circulen cap al port sense parar. Per sort la nostra última nit al país la passem amb l’Edris i la seva dona i tornem a menjar gambes! I ell és tot un artista amb la guitarra cantant de manera molt peculiar algun tema dels Gypsy Kings (coneguts a tot Iran).

Pedalem els nostres últims quilòmetres al país per creuar Bandar Abbas fins al port, on ens espera el ferri que ens durà cap als Emirats Àrabs Units i només entrar a la terminal ens retrobem amb en Rob i en Tob, els dos alemanys, torna la xerinola cantant Enrique Iglesias!

En Rob i en Tob al ferri camí dels Emirats

Dos mesos i 1750 quilòmetres després deixem enrere Iran i completem el triplet d’imperis que vam començar a Turquia amb l’otomà, seguint a Geòrgia i Armènia amb el rus i acabant a Iran amb el persa. Però aquest últim no ens ha deixat indiferents.

Havíem sentit i llegit moltes coses sobre Iran i sobre l’hospitalitat de la seva gent, però mai ens haguéssim imaginat que aquesta hospitalitat fos tan impressionant. Ens ha marcat per complet veure com la gent t’acull i t’obre les portes de cases sense cap tipus de prejudici. Només amb una mirada ja et conviden a casa seva i comparteixen tot allò que tenen per tal que tu siguis feliç. Si tens problemes a la bici allà estan ells per empènyer-la amb tu o per portar-la amb el seu cotxe. Que fa fred, vent o plou, no passa res, sempre trobaràs una casa on descansar.

Un dia parlant amb un iranià sobre aquesta hospitalitat persa ens va fer reflexionar. A la pregunta de si no tenien por d’acollir-nos sense conèixer-nos ell ràpidament va contestar que no s’ha de tenir por si l’únic que fas és ajudar a un altre persona. I és quan penses en els valors que tenim a casa nostra i que hem mamat des de petits. Sempre amb por quan qui està davant és desconegut. Por a perdre. Por a compartir.

Hospitalitat persa: acollits per l'imam de Bandar-e-Moallem

És un país que et dóna tota una lliçó d’humilitat i una cura de valors, nosaltres que sempre pensem en individual i en ser millor que els altres sense parar-nos a ajudar al nostre veí. I si ja teníem clar que els mitjans de comunicació és millor mirar-los des de la distància, un cop visitat Iran queda refermada aquesta reflexió. Millor no opinar sobre allò que no sabem o sobre allò que no hem vist. Sovint se’ns presenta Iran com un monstre i als seus habitants com a terroristes, fet totalment fals, que els propis iranians es preocupen que et quedi clar, mostrant-se molt interessats per saber la opinió que es té a Europa sobre ells i demanant-nos que expliquem als nostres que ells no són terroristes.

I per acabar volem dir que potser és el país en el que hem vist més diferència entre la societat i el govern que tenen. Fet que et porta a la conclusió clara que una cosa són els governants i polítics de cada país i l’altra els habitants, sovint força diferents. Per exemple Espanya...

Ens arrosseguem lents, som cargols, però ja hem bavejat quinze països.