Emirats Àrabs Units (I), el país de la opulència

Són les 7 del matí i ens llevem amb l’esquena mig doblegada als seients del ferri que ens porta cap a Sharjah, un dels set emirats dels EAU. Per sort el vaixell no va gaire ple i ens hem pogut estirar al llarg de tres seients. Amb la primera llum del dia sortim a la coberta del vaixell amb els nostres companys alemanys i veiem a la llunyania l’skyline de Sharjah i Dubai, tot un canvi radical comparat amb l’Iran.

Cap a les 10 del matí arribem al port de Sharjah, on les autoritats duaneres ens fan esperar més de dues hores i desmuntem tot el nostre equipatge enmig d’un caos general de gent que també passa la multitud de paquets que volen entrar al país.

Un cop estem els quatre preparats comencem a pedalar per un nou país, una sensació sempre emocionant, ja que no saps què t’hi trobaràs. I en el cas dels EAU ens quedem al·lucinats del que veiem davant els nostres ulls, tot són gratacels immensos, tot és nou, no hi ha carrers pels vianants, tothom es mou en cotxe o amb el metro elevat i nosaltres amb les bicis som éssers estranys i odiats pels conductors, que van al volant de grans cotxes amb cilindrades molt potents. Podem dir que bona part dels cotxes que veiem no els havíem vist mai a casa nostra. El canvi respecte Iran és radical, aquí tots els edificis són nous, són gratacels immensos i les carreteres són gegants i modernes.

Treballadors penjats netejant els vidres dels enormes gratacels Sortint del port de Sharjah i vista de l'skyline del Downtown

Arribem a la carretera que voreja la costa just a l’entrada de Dubai, potser i juntament amb Abu Dhabi els dos emirats més coneguts mundialment degut al luxe i els seus edificis impossibles. Seguim la Jumeirah Road fins que a meitat de camí ens acomiadem d’en Rob i en Tob, que en dos dies agafaran l’avió cap a Bangkok, on seguiran pedalant pel sud-est asiàtic. Nosaltres continuem cap a la casa de l’Ahmet, un couchsurfing turc que ens acollirà a casa seva els següents 7 dies. Però abans d’arribar a casa seva provem la perillositat de conduir per dins Dubai. Com que els carrers no estan pensats pels vianants són grans avingudes, com autopistes, amb tres o quatre carrils per sentit, on els cotxes van molt ràpid i on de sobte et trobes, sense esperar-ho, en què el teu carril es desdobla o que entren dos més per la teva dreta, tot un perill! Per sort aconseguim superar la D63 que ens duu fins a Motorcity, el barri on viu l’Ahmet.

Per la Jumeirah Road amb el Downtown de fons Als peus del Burj Al Arab

És un barri allunyat dels nuclis més poblats de la ciutat i això és un alleujament per nosaltres, que som més de tranquil·litat. La benvinguda de l’Ahmet és immillorable, amb cervesa fresca!, que torna a córrer per les nostres goles després de dos mesos al Iran. Els següents dies els aprofitem per descansar i per conèixer aquesta part del món tant curiosa i diferent. I per a conversar amb l’Ahmet i rememorar els grans moments viscuts a Turquia.

Primer visitem la part antiga de Dubai, on encara pots notar una mica com es vivia abans de descobrir el petroli a la zona, ja que fins a mitjans del segle XX hi vivien al voltant d’unes 20.000 persones, totes elles agrupades a Deira, on encara es conserven els vaixells antics, anomenats dhows, que s’usaven per comerciar amb Àsia, amb països com Índia o l’actual Pakistan. A Deira també hi ha el Gold Souk, on pots comprar tot allò que vulguis d’or, que en el nostre va ser ben poc!

Gran vaixells amarrats a Deira descarregant mercaderia Conductor d'un petit Dhow esperant passatgers per creuar el canal

De Deira anem a la zona anomenada Downtown, un dels dos grans nuclis amb gratacels de la ciutat de Dubai. Aquesta és una àrea molt moderna, construïda ben ràpid, i és que a Dubai els permisos per construir edificis es donen com a xurros i a sobre usen la mà d’obra de països ben pobres per aixeca-los. Ho podríem considerar un sistema esclavista, que s’aprofita de la misèria de la gent d’altres països de la zona com Índia, Bangladesh o Pakistan.

En aquesta zona de Dubai s’hi troba l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa, i el Dubai Mall, considerat el centre comercial més gran del món. Situats en aquesta àrea ens sentim que estem en un lloc ben diferent i al·lucinant, difícil de descriure. Un altre dia també visitem la zona de Marina, també farcida de gratacels i de grues que en construeixen de nous. Anem a la platja, sense bussejar, ja que diuen que amb tanta construcció s’han carregat el fons marí al llarg de 20 quilòmetres de la costa. I pugem a la planta 52 d’un edifici a prop de la platja des d’on veiem la palmera artificial que han construït sobre el mar justament amb la sorra d’aquest fons marí destruït. I mirant per la finestra veus que estàs envoltat d’edificis encara més i més alts, una completa bogeria.

L'imponent Burj Khalifa Espectacle d'aigua sota el Burj Khalifa i aquari dins el Dubai Mall

Els diners ho compren tot: esquelet més gran de dinosaure al món Vista àrea de la Palm, illa artificial construïda davant la costa

Al cap de set dies a Dubai a casa l’Ahmet ja és hora d’arrencar de nou i posar rumb cap a Oman, deixant enrere aquesta ciutat tant especial i a la vegada deshumanitzada, una ciutat de contrastos, en la que hi ha la gent que té un nivell de vida molt elevat i la gent que està sota de tot, els pobres treballadors asiàtics que són explotats per una misèria, amb l’excusa que al seu país cobrarien pitjor.

Amb el gran Ahmet davant la Palm

De nou a la carretera agafem l’autopista que uneix Dubai amb Al Ain, una ciutat que limita amb Oman al sud de Dubai. L’autopista és genial per pedalar, ja que després de la perillositat de Dubai aquí ens trobem amb un voral molt ampli i segur per on pedalem al llarg de dos dies ben tranquils, sense més al·licient que la immensitat del desert que creuem a cada pedalada. Dunes i més dunes per tot arreu. A mig camí, en una mena de poble, Al Faqga, la policia ens envia a l’entrada del desert a plantar la tenda, tot un bon final de dia, ja que moure la bici entre la sorra del desert no és gaire engrescador.

L'autopista cap Al Ain: bon voral i bones dunes Al bell mig del desert

Ja a Al Ain tornem a sentir el perill de prop. És una ciutat que només té avingudes molt llargues sense voral i rotondes gegants que amb el nostre ritme ciclista ens posen en risc cada vegada que ens llancem a creuar-les. Finalment ens trobem amb un altre cocuhsurfing, en Khalid, un noi sudanès que treballa com a metge en un petit poble fronterer. Amb ell compartim dos dies i pugem, amb cotxe, al Jebel Hafeet, una muntanya de 1300 metres que s’alça imponent en mig del desert. Les vistes des de dalt són impressionants, sembla que estiguem mirant per la finestra de l’avió, tot als nostres peus és ben petit i pla. De baixada per la recargolada carretera passem pel Green Mubazzarah, unes aigües termals que hi ha a la ciutat i d’on baixa un riu amb aigua ben calenta per a submergir els peus. Per acabar la jornada visitem el mercat d’animals que hi ha a la ciutat, d’on pots sortir amb el nombre de cabres, camells i ovelles que et vinguin de gust.

Vistes des del Jebel Hafeet

Amb en Khalid a les aigües termals del Green Mubazzarah i visitant el mercat d'animals

Des d’Al Ain fins a la frontera amb Oman tenim uns 20 quilòmetres amb la companyia del Jebel Hafeet. A la frontera ens fan pagar una tassa de sortida per quan es creua la frontera terrestre de sortida dels EAU. I ens endinsem a Oman sense oblidar-nos dels EAU, els que tornarem al cap de dos mesos.