Emirats Àrabs Units (II), tornem a la opulència

Com que hem de tornar a Barcelona dos mesos no ens queda altre que tornar als EAU i agafar el vol des de Dubai, des d’on tenim millors tarifes. Això vol dir que després d’Oman tornem de nou als EAU, aquest cop travessant una frontera diferent, la que està situada a prop de la ciutat de Hatta, situada a la zona més verda i bonica de tots els Emirats, ja que està envoltada de muntanyes prou altres que donen la sensació de no estar en ple desert.

Hatta

La frontera la superem de manera fàcil, després que ens facin obrir dues alforges i els guardes es facin fotos amb nosaltres, serem famosos a mig món! Ràpidament arribem a Hatta, un petit poble al peu de les muntanyes que ens ofereix una àrea de descans al vell de la ciutat rodejada d’arbres i amb petites cabanyes de pícnic que ens van de perles per a posar-hi la nostra tenda.

La petita àrea de descans ens oferia bones vistes i un bon lloc per dormir

L’endemà pel matí el Guillem s’escapa ben d’hora i puja al Hatta Dam, un llac artificial que hi ha a la zona més alta de la ciutat i que és prou maco. Sortint de la ciutat hi ha dues opcions per anar cap a Ras al Khaima, el següent emirat que trepitjarem. Una d’elles és l’autopista, que descartem, i la segona és la carretera antiga que s’enfila a les muntanyes recordant-nos les rampes terribles que hem afrontat al llarg de tot Oman. La recompensa és el paisatge que creuem i la tranquil·litat de no trobar pràcticament cotxes.

Hatta Dam Carretera secundària que surt de Hatta per evitar autopista

L’anècdota del dia la trobem al petit poble de Munai, un poble encara poblat per majoria local, i és que en el conjunt dels EAU potser suposen només el 10% de la població total, formada majoritàriament per expatriats i altres ciutadans de l’anomenat GCC (Gulf Cooperation Council), format pels països de l’Aràbia Saudita, Bahrain, Kuwait, Qatar, EAU i Oman. Doncs en aquest petit poble per fi aconseguim tenir contacte directe amb un ciutadà dels Emirats.

Eren quasi les 12 del migdia quan el Guillem para davant d’una sucursal bancària a esperar que arribi la Sònia. Just en aquell moment surt un treballador del banc i li pregunta si necessita alguna cosa. De la petició inicial d’aigua acabem bevent cafè, te, i dinant tot el manejar que havien demanat pels treballadors del banc. El director de la sucursal és en Nasser, un catxondu amb el que passem una entretinguda estona i en la que ens adonem de l’enorme diferència de costums, tradicions i cultura que tenim. I ho deixem aquí, jeje! També xerrem amb altres treballadors del banc, un palestí i un jordà, tot plegat ens fa feliços, ja que fins al moment no havíem pogut tenir contacte amb un local dels Emirats.

Amb el personal del banc i en Nasser fent un obsequi a la Sònia

Continuant la ruta i passat Munai, la carretera tranquil·la dóna pas a l’autopista, tot i que està en bones condicions, a mesura que anem avançant va augmentant el nivell de trànsit, sobretot camions que aixequen gran quantitat de pols. Per sort podem agafar petites dreceres que creuen petits pobles que creiem inexistents tenint de referència inicial Dubai, no pensàvem que els trobaríem.

Txaboles a la vora de la carretera on "viuen" els treballadors Autopista prou tranquil·la camí de Ras Al Khaima

Arribem a Ras al Khaima, on tornen els gratacels, això sí, de manera força més reduïda. Allà ens ha d’acollir l’Osman, un noi sirià que resulta que encara està a Damasc. Quan ja ens resignem que haurem d’anar a acampar, ens dóna una nova lliçó d’humanitat. Ell mateix ens diu que li sap greu no haver pogut tornar abans, però que anem a veure el seu germà que ell ens donarà les claus de casa seva. El germà treballa en un restaurant i ens atipa fins a dalt abans de donar-nos les claus. Acabem gaudint de dos dies de tranquil·litat dins la casa d’un home que no ens coneix de res i ens ha atorgat total confiança. Xapó!

Amb l'Ehab, germà de l'Osman, com si fossim de la família Gràcies a l'Osman vam poder gaudir d'això!

Amb la ment ja posada en tornar a Dubai, ens emocionem i calculem que podem recórrer els més de 100 quilòmetres en un dia, però no tenim en compte el caos que suposa entrar de nou a Sharjah i creuar-lo cap a Dubai. L’entrada és criminal per l’autopista i quasi som atropellats vàries vegades fins que al cap d’una estona es posa a diluviar. Resulta que plou dos o tres dies a l’any a Dubai i ho fa quan nosaltres estem pedalant per les seves avingudes. Si ja era perillós conduir ara és encara pitjor, els carrers s’inunden de cop i els cotxes aixequen molta aigua al seu pas. Decidim buscar solució d’urgència i l’Emad, un iranià membre del Warmshowers ens acull a última hora a casa seva, ens salva!

Com no ens fa una nova mostra de l’hospitalitat persa que tant enyorem, ens ve a buscar plovent i ens ajuda a pujar escales amb les nostres bicis pesades. I a sobre ens diu que a l’endemà no haurem de pedalar de nou per Dubai per arribar al nostre destí, sinó que ens vindrà a buscar un treballador de la seva empresa amb una pick-up on hi posem les bici i alforges sense problema algun. Iran style!

I finalment arribem al destí final a Dubai, el retrobament de la Sònia amb la família anglesa que fa anys la va acollir com a opper a prop de Londres. Ara estan treballant a Dubai i ens acullen amb els braços oberts. Ja només ens queda gaudir amb ells dels nostres últims al Pròxim Orient refrescant-nos a la piscina. Fem els últims preparatius, encaixem el material i les bicis i arribem a l’aeroport, on agafarem l’avió que ens durà fins a París, des d’on començarem l’última etapa del primer any de viatge del cargols!