Oman, wadis, muntanyes i cabres

Amb la figura del Jebel Hafeet sempre a la nostra dreta arribem a la frontera d'Oman amb la intenció de passar els dos mesos següents, els últims d'aquest primer any de viatge dels cargols abans de tornar a casa un temps.

Jebel Hafeet

Oman és un país que ens queda lluny, desconegut, mai abans ens havíem plantejat visitar-lo i ara que tenim la oportunitat de fer-ho estem impacients per a descobrir aquest país ple de natura i muntanyes, tot i que sigui difícil d'imaginar, ja que el 80% del seu territori està format per desert. Entrem a Oman amb el repte de veure muntanyes i wadis, tal i com anomenen els rius que formen canons a les muntanyes.

Entrem per la frontera situada a prop d'Al Ain, ciutat dels EAU. A la frontera obtens el visat per un mes a canvi de 20 OMR, els rials omanites, uns 45€. Estem de sort i tenim el vent a favor que ens empeny a través de la carretera 21 i del desert cap a la ciutat de Ibri. Pel camí parem a un restaurant a demanar aigua i acabem sopant, dutxant-nos i dormint a dins, tota una gran mostra de la hospitaitat omanita que ens acompanyarà al llarg dels següents dos mesos. Estant sopant coneixem dos treballadors d'una planta petroquímica, abundants per tot el desert del país, amb grans reserves petrolieres. Un dels treballadors ens dóna el seu telèfon per si coincidim un altre cop pel país.

Carretera 21 cap a Ibri i el restaurant on passem la nit

Arribem a Ibri el dia 31 de desembre, preparats per a menjar raïm amb la Catherine, una dona anglesa que treballa com a professora en una escola de la ciutat. És membre del warmshowers i a casa seva coincidim amb en Paolo i la Lindsay, una parella entranyable que viatja pel món amb una vespa. Tots plegats mengem el raïm mida XXL que ha comprat la Catherine, tot un repte!

Amb la Catherine, la Lindsay i el Paolo

L'endemà al matí posem rumb cap a Bahla on el Sulaiman ens acollirà, ell és un omanita també membre del warmshowers. Però abans d'arribar a Bahla un cotxe es para a la carretera i resulta ser ell, ens fa pujar les bicis a la seva enorme pick-up. Tampoc ens perdem gaire paisatge, en aquesta part del país és força desèrtic. Ja a Bahla aprofitem per a veure el castell de la ciutat, bastant reformat seguint l'estil tradicional. A Bahla decidim deixar gran part del nostre equipatge a casa seva, ja que volem pujar al Jebel Shams, la muntanya més alta d'Oman, amb quasi 3000 metres.

Castell de Bahla

Sortim només amb el material d'acampada i menjar per tres dies però a l'alçada de Al Hamra el Guillem trenca dos radis i justament avui les eines també s'han quedat a Bahla, increïble. Ens rescata el Sulaiman i tornem cap a Bahla, on arriben en Paolo i la Lindsay a deixar també equipatge per a pujar sense problemes el Jebel Shams.

Amb el radi trencat però feliços de dinar amb el Sulaiman

Un cop reparats els radis sortim el matí següent cap a la muntanya i ens quedem a mig camí, preferim aturar-nos i descansar. Passat el poble de Al Hamra la pujada és infernal, en la vida havíem vist unes rampes semblants, són literalment parets verticals que enfilen cap a dalt. El següent dia la pujada no és tant forta, però s'acaba l'asfalt i alguns trams de terra fan més difícil l'ascensió, que aconseguim abans del migdia. Aconseguim deixar les bicis en un dels resorts que hi ha dalt sense cost i anem a veure el canó que forma el Jebel Shams, sembla el Colorado dels EUA, només per veure'l de prop ha valgut la pena tot l'esforç. El dia següent intentem l'ascensió al cim, només al permès per als civils, ja que al més alt hi ha un radar de l'exèrcit i és prohibit pujar-hi. Nosaltres ens quedem ben a prop del cim però girem cua abans per evitar que es faci de nit. Tot i no arribar a dalt de tot les vistes que t'acompanyen al llarg del dia són molt especials, amb el canó als teus peus i caigudes de més de 1000 metres.

Rampes camí del Jebel Shams

Jebel Shams

Després de quatre dies intensos amb molta activitat i rampes molt dures la baixada cap a Bahla, en la que ens deixem la meitat de les nostres pastilles de fre, se'ns fa molt divertida i relaxant, i més quan ens retrobem amb la Catherine pedalant per la zona i també amb el Sulaiman, acabant tots quatre dinant a casa seva a l'estil omanita, un plat al mig i tot amb les mans. Poc a poc anem perfeccionant la nostra tècnica.

Retrobament amb la Catherine i el Sulaiman

Oman Team Aprenent a fer fang a Bahla

A Bahla descansem uns dies i aprofitem per passejar pel seu souk i visitar la seva fortalesa, també reformada, com tots els monuments del país, però molt gran i maca. Després d'alguna sortida fallida aconseguim pujar-nos altra vegada a la bici i ens dirigim cap a Nizwa per l'antiga carretera, molt perillosa, ja que és molt estreta, sense voral i els conductors no respecten res i menys les bicis. Però el camí val la pena ja que creuem per les ruïnes de Tanuf abans d'arribar a Nizwa i visitar el seu fort, que per molts és el més bonic del país, no per nosaltres. Nizwa era l'antiga d'Oman.

Bahla Fort Camí de Nizwa

Ruïnes de Tanuf

Seguim la carretera que comunica tot el nord del país per l'interior i arribem a Birkat Al Mouz, on hi ha unes ruïnes molt interessants. Seguim cap a Izki i continuem per una petita carretera local sense gaire trànsit i amb una pujada infernal, típiques d'Oman. Sempre igual, vas pedalant tan tranquil i de sobte et trobes una paret vertical davant teu! A Lizq decidim que dormirem allà i ho acabem fent al camp de futbol, on una família ens ensenya tot el seu ramat i ens porta el sopar a la tenda. A més ens comenten que fa una setmana ha passat un grup de quatre catalans i han dormit al mateix camp de futbol, llàstima no haver coincidit!

Fort cap amunt!

Passat Lizq seguim la carretera paral·lela a la principal i escollim bé, ja que primer està molt ben asfaltada, però després es converteix en una pista en molt bon estat per la que rodem molt ràpid sense cap cotxe, una passada!

Celebrant la tranquil·litat

Arribem a Ibra per carreteres secundàries i creuant el que era l'antic centre de la ciutat, ara en runes, però on encara pots percebre l'arquitectura antiga i l'ús d'adob i pedra en la construcció de les cases i les mesquites. Creuem el wadi que divideix la part nova de l'antiga i ens trobem amb el Humaid, un noi del couchsurfing que ens acull a casa seva i que per sorpresa ens avisa que aquella mateixa nit hem d'anar amb ell a una boda. Per fi podem anar a una boda!

Sense gaire temps ens dutxem i canviem i ens posem les nostres "millors gales" per anar cap a la boda amb ell, el seu germà i un amic. Sortim de Ibra amb el cotxe per carreteres grans fins que en un trencall ens endinsem cap a dins de les muntanyes seguint pistes al llarg de més de 13 quilòmetres que ens deixen a un poblat en el que es celebra la boda.

Es tracta d'una boda tradicional omanita, segregada, en la que els homes van vestits amb el dishdash i una daga corbada a la cintura, el khanjar. Mengem arròs amb carn de camell, que provem per primera vegada a la vida.

Des de Ibra anirem cap al desert, a la ciutat de Bidiyah, on estant comprant al súper ens trobem amb en Sulaiman i acabem dinant amb ell una "safateta", tal i com hem batejat els dinars d'Oman quan vas als restaurants, en els que pots demanar dinar a la "family room", on dines al terra una safata amb les mans. Ens acostem a veure dunes el més a prop possible a Al Hawiyah, ja que amb les bicis ens resulta impossible entrar dins el desert, una pena!

Nou retrobament amb el Sulaiman Al desert!

Des de Bidiyah tenim a tocar el Wadi Bani Khalid, un dels més bonics del país, amb diverses piscines per banyar-se però al que s'arriba a través, com no, d'una forta pujada, aquesta vegada tenim sort i no és molt llarga. La zona està rodejada de muntanyes i palmeres i petits poblets, és una zona molt verda gràcies al wadi que la creua. Un cop arribats a l'entrada del wadi hem de fer malabarismes per entrar la bici i quan finalment ho aconseguim un dels homes que controla l'àrea ens diu que si quan estiguem dormint per la nit notem que plou és millor que marxem. Mirem el cel. Està força tapat i preferim fer marxa enrere i acampar al costat d'una casa abandonada des d'una posició molt elevada respecte el wadi. Es veu que cada any hi ha accidents de gent que mor arrossegada per la pujada sobtada del nivell d'aigua. I nosaltres fem bé, ja que la segona nit diluvia durant una bona estona.

Amb total facilitat un veí ens deixa que guardem les bicis a casa seva i així ens acostem al wadi caminant. Pots caminar seguint l'aigua, en aquesta època de l'any amb poc nivell, i et vas trobant petites piscines on banyar-se és una delícia. Mires al teu volant i sembla impossible que et trobis en un país tant desèrtic, resulta que ens estem banyant en un riu!

Wadi Bani Khalid

Desfem el camí per on hem vingut i ens dirigim de nou a Bidiyah, on la Catherine ens espera amb el seu cosí i un Jeep per, ara sí, endinsar-nos al mig del desert. Només hem de buscar un lloc per deixar la bici i en un obrir i tancar d'ulls un cotxe es para al nostre costat i després de conversar una estona amb ell ens acaba deixant casa seva per deixar les bicis. És més, ens ofereix que ens quedem a dormir quan tornem del desert, que la casa sempre està oberta. Evidentment no dubtem a acceptar la invitació.

Però abans anem cap al desert, una meravella amb cotxe, que ens permet avançar una bona estona entre dunes, perdre la vista en la immensitat d'aquest gran desert i acampar al mig del no res tot fent una foguera per fer caliu! Una experiència brutal compartida amb la Catherine i el seu cosí, que de tornada a Bidiyah ens deixen a la casa on tenim les bicis i a la que ens quedem a passar la nit descansant sense que hi hagi ningú més a la casa. Una mostra més d'hospitalitat omanita, bona lliçó.

Al desert amb la Catherine i el seu cosí

Amb el desert guixat de la nostre llista de desitjos continuem cap Al Kamil, des d'on agafem la carretera que ens conduirà cap a Sur, voldríem haver continuat fins la costa i des de Al Ashkhara seguir el litoral fins a Sur, però tant fer temps a altres llocs ens ha consumit pràcticament el visat i hem d'anar cap a Sur abans se'ns acabi.

Abans d'arribar a Sur intentem acampar en un petit poble però no som gaire ben rebuts, cosa estranya al país, on pots acampar sense cap tipus de problemes a tot arreu, ningú et molestarà. Però sempre hi ha una excepció que confirma la regla i nosaltres fugim del poble. Però no hi ha mal que per bé no vingui, i uns quilòmetres més endavant en Mohammed ens acull a casa seva, on som tractats com a reis. Ens instal·lem a l'habitació per convidats, i és que a Oman totes les cases tenen una habitació separada o just al costat de la casa principal en la que s'hi queden els convidats.

Un nou company ciclista, el germà d'en Mohammed

Al matí següent arribem a Sur, on ens acull en Mubarak, del couchsurfing, que ens deixa una habitació a l'hotel del seu germà, tot plegat per al·lucinar. Amb ell passarem els següents dies i gràcies a ell el tràmit de renovar el visat se'ns fa molt més fàcil. També agafem una barqueta des de la qual observem moltes tortugues a la llacuna que hi ha al poble. És emocionant veure com estem envoltats i com treuen el cap per respirar, els "oh" es repeteixen cada cop que veiem un cap. També anem a la reserva de Ras Al Hadd, on en bona època es veuen centenars de tortugues ponent ous, però estem en temporada baixa i no tenim sort, un altre cop serà!

La costa i la llacuna de Sur

Tortugues a la llacuna

La carretera de Sur a Muscat, la capital del país és una autopista que ens sorprèn per la seva bellesa, a un costat el mar ben blau i a l'altre les grans muntanyes i els canons que les creuen. A més en aquest camí passem pel Wadi Tiwi i pel Wadi Shab, el qual explorem caminant i ens banyem a les seves aigües. Passat el wadi deixem per una estona l'autopista i agafem l'antiga carretera, molt tranquil·la i que creua una reserva animal en la que ens trobem la gran sorpresa de veure gaseles corrent davant nostre. Passada la reserva es troba el curiós Bimmah Sink Hole, un cràter terra endins ple d'aigua de mar, una curiositat digne de veure.

Wadi Shab i Bimmah Sink Hole

Les gaseles a la reserva

Arribem a Al Amirat, a pocs quilòmetres de Muscat on en Waleed, amb qui vam coincidir el primer dia al país en un restaurant, ens acull a casa la seva família i som tractats de manera immillorable. Tota la família està per nosaltres i ens tracten com un més. A més, una de les seves germanes es casa en els següents dies i ens conviden a la boda, una nova a Oman! En aquest cas es tracta d'una boda balutxi, ja que tota la família prové del Balutxistan. El pare domina fins a 5 idiomes diferents!

La boda es celebra al llarg de tres dies agrupats en dos seguits celebrats a casa la família i un tercer dia, deixant dos de diferència entre els dos primers, en un recinte per a bodes. Ens fa molta il·lusió aquesta boda ja que nosaltres hem participat a decorar la casa i en tot moment ens han integrat dins la família.

A més de la boda, passem nou dies a Al Amirat durant els quals explorem Muscat i ens relaxem, gaudim i mengem molt. Pel que fa a Muscat és una capital sense un encant especial, tret dels barris de Matrah i Old Muscat. El primer es troba situat davant del mar i hi destaca el gran souk on hi pots trobar qualsevol cosa. El segon és on es troba la residència del Sultan Qaboos, una mansió gegant que ocupa mig barri. En general és una ciutat sense gairebé res especial, però per la qual pots caminar tranquil·lament i perdre't pels seus carrerons. Nosaltres ens vam fer "socis" d'un restaurant de Bangladesh en el que per 2€ per cap menjàvem cada dia arròs amb carn i pollastre amb les mans, demostrant que ja ens hem tornat uns professionals.

"Safateta"

Matrah i la residència del Sultan

La Sònia amb diferents vestits balutxis per a la boda

Però de Muscat destacarem sens dubte la Gran Mesquita del Sultan Qaboos. És la mesquita més important d'Oman i una joia de l'arquitectura islàmica. Cada petit detall d'aquesta mesquita està tractat al mil·límetre i tota ella està envoltada de luxe. A l'interior està recoberta per marbre i mosaics provinents de tot el món, penjant de la cúpula hi ha una espectacular llum amb forma d'aranya d'Swarovski de 14 metres d'alçada i 8 tones de pes que et deixa literalment sense paraules. I si segueixes amb la vista les imponents columnes de marbre fins al terra observes una catifa persa feta al Iran per 600 dones d'una sola peça! Tota una visita imprescindible a la capital.

Gran Mesquita del Sultan Qaboos

Un cop visitada la capital i acabada la boda posem rumb altre cop cap a Bahla, on hem quedat amb el Sulaiman i la Catherine per a pujar al Wadi Bani Awf, una de les meravelles del país. Per sortir d'Al Amirat agafem la carretera que literalment talla la muntanya i que ens estalvia 15 quilòmetres pel centre de la ciutat de Muscat. L'autopista que hem d'agafar és horrible, amb molt trànsit i cotxes que van rapidíssims, donem gràcies que a mig camí ens recull el Sulaiman amb la seva súper pick-up i ens duu fins a Bahla.

Des d'allà arrenquem i ens trobem amb ells dos a Al Hamra, des d'on comença la duríssima ascensió al Bani Awf. Fins al cim és una carretera asfaltada amb unes rampes infernals que ens alguns trams fan empènyer la bici. Sort que un amic del Sulaiman puja el dinar i deu n'hi do, safates i més safates d'arròs amb pollastre i verdures que ens donen l'energia suficient per poder arribar a menys d'un quilòmetre del cim, on acampem.

Ascensió cap al Wadi Bani Awf

L'endemà arribem al punt més alt de la carretera i comencem la baixada, tant o més complicada que la pujada, ja que té unes pendents horribles i és una pista plena de sorra que sumat a tot el pes que portem exigeix i fulmina ràpidament els nostres frens. A mig camí creuem Bimah, on només hi ha una petita guesthouse. Dinem plegats i la Catherine i el Sulaiman marxen, ara sí que els diem adéu, després de dos mesos en els que ens hem anat creuant. Nosaltres acampem i hi passem dues nits, aprofitant per caminar una mica pel Little Snake Canyon, que comença a Bimah i que s'endinsa en les muntanyes. Al no tenir aigua arribem a un punt on és impossible continuar. Es veu que fa anys hi va haver un accident i vàries persones hi van morir per la pujada sobtada del nivell d'aigua.

Descens del Wadi Bani Awf

A tot arreu es juga a futbol Little Snake Canyon

A la guesthouse, on ens deixen guardar les bicis, li donem antibiòtics a un gos que ha rebut un tret, que li ha travessat el cos, i li aconseguim salvar la vida, tal com ens diu l'amo de la guesthouse l'endemà.

Abans d'afrontar la baixada fins a Rustaq ens queda una rampa infernal que no podem fer a sobre la bici, havent de fer viatges amunt i avall per empènyer cada bici entre els dos. Un cop superada, la baixada també ens exigeix molta concentració i el paisatge ens alegra la vista. Estem al bell mig de les muntanyes, creuant algun petit poble i moltes cabres, tens la sensació d'estar ben lluny de tot.

Ens envaeix una alegria immensa quan tornem a rodar sobre l'asfalt, com s'agraeix després d'uns dies per una pista molt dura i amb forts desnivells. L'asfalt ens duu fins a Rustaq on en Khalil ens salva a última hora i ens acull a casa seva. Necessitàvem descansar i treure'ns la sorra de sobre i gràcies a ell ho podem fer. L'endemà ens porta a veure les aigües termals que creuen la ciutat i a les que és pràcticament impossible submergir-se sense cremar-se la pell. I a la nit ens retrobem amb el Paolo i la Lindsay altre cop i per celebrar-ho preparem una bona barbacoa amb en Khalil. Com es gaudeix amb les petites coses!

De Rustaq ens volem dirigir cap a la costa i hi ha diferents carreteres, finalment ens inclinem per seguir la carretera que va fins a Yanqul, des d'on trencarem cap al mar. I encertem de ple, és una carretera molt tranquil·la i rodejada de muntanyes que ens encanta i gaudim, excepte els últims quilòmetres fins a Yanqul, en què la carretera es fa molt estreta, no hi ha voral i es converteix en un perill, ja que el trànsit augmenta. Fins i tot el cotxes quasi es toquen degut a l'estretor de la via. Decidim parar un cotxe i es para en Mubarak, que ens acosta a Yanqul i a sobre ens acull a casa seva, on ens tracten de manera exquisida i ens atipen amb tot tipus de menjar boníssim, és increïble la hospitalitat que també estem vivint a Oman, no deixa de sorprendre'ns.

El fet curiós és que aquesta família coneix un reporter de la televisió nacional i ens acaba fent un reportatge que setmanes més tard surt a les notícies i que diferents amics omanites ens envien! Resulta que som famosos al país!

De Yanqul anem cap a Sohar, a la costa. Primer afrontem un port no molt difícil i les muntanyes se situen ben a prop de nosaltres, és com creuar entre elles. Un cop coronat el port el paisatge s'obre completament i les muntanyes queden ben lluny de la nostra vista mentre creuem un wadi. L'únic inconvenient és que els últims 40 quilòmetres són per una carretera sense voral i en un moment en què el Guillem intenta esquivar un camió, trepitja una mica de sorra i se li clava un clau gegant al pneumàtic. Res que un pedaç de cinta americana no pugui arreglar.

Finalment i després de 125 quilòmetres arribem a Sohar, ja de nit, on en Hamud, un noi que vam conèixer a la boda d'Al Amirat, ens ha deixat les claus de casa seva amagades a les sabates de l'entrada i podem passar la nit allà sense que ell hi sigui. Total confiança sense quasi saber qui ets. Quant hem d'aprendre!

De Sohar a Shinas ens topem amb un temporal de vent que ens fa quasi impossible avançar i per fer 48 quilòmetres ens passem tot el dia, això sí, amb un bon final. En un súper coincidim amb en Mathias, un alemany que pedala des de Xina i que l'endemà agafa el ferri fins a Musandam, com nosaltres. Fem equip i acampant a un descampat apareix un cotxe i ens diu que el seguim, que no pot ser que dormim allà, que millor estarem a casa seva, i ens deixa l'habitació de convidats, que sembla una sala de reunió de presidents, increïble!

President Mathias i president Guillem

De bon matí ens llevem preocupats perquè el vent encara bufa fortíssim i tenim el dubte de si el ferri podrà sortir o no. I els pitjors presagis es compleixen, ja que des de la companyia ens confirmen que no surt i que fins al cap d'una setmana no sortirà un altre, així que el somni de trepitjar Musandam s'esvaeix. En Matias fa marxa enrere cap als EAU, als que arribarà per la frontera d'Al Ain. Com que nosaltres ja l'hem creuada, decidim que creuarem per la frontera de Hatta. Però estem desanimats i no ens ve de gust pedalar. Parem a dinar, com no, "safateta", i a mitja tarda i pedalant pels carrer d'Al Aqr apareix en Faisal, un crack que ens deixa estar a casa seva tres dies fins que el vent para. I que no vol que marxem!

Amb aquest bon regust de boca marxem del país que ens ha acollit al llarg de dos mesos i que no ens ha deixat indiferents. Sabíem ben poc d'aquest país abans d'anar-hi i ja estem desitjant tornar. Han estat dos mesos que nosaltres hem considerat "vacances dins les vacances", aquest era el nostre repte a Oman i l'hem complert. És un país molt tranquil i ideal per pedalar-hi, en el que trobes des de carreteres ben asfaltades fins a pistes de muntanya al mig del no res. Això sí, cal anar amb les cames ben preparades, ja que les rampes són bestials. És un país que ens ha transmès pau, sobretot pels seus habitants, pels seus paisatges, combinant deserts amb grans muntanyes de roca i sempre amb la presència de cabres, presents a cada racó del país . Els wadis et deixen amb la boca oberta i més quan ets conscient que estàs al desert i t'estàs banyant en rius plens d'aigua. I el millor de tot pels ciclistes és la facilitat que tens a l'hora de buscar lloc per dormir. En qualsevol racó, sigui a les muntanyes, als pobles o a les ciutats pots acampar tranquil·lament sense haver de patir per res, vaja només hauràs de "patir" per si ve algú a portar-te menjar o beguda.

Per acabar volem posar en valor de nou l'enorme hospitalitat que hem rebut per la gent d'Oman, no tenim paraules d'agraïment per tot el que ens han donat i per com ens han tractat. És un país que dóna molt valor a la hospitalitat, tant que fins i tot et tracten, com a convidat, com si estiguessis un esglaó per sobre que la pròpia família. Tot un espectacle digne de veure i sentir en primera persona. Podrem criticar certes coses de funcionament social, però a nivell humà ens donen mil voltes!