Kazakhstan, immens desert

Després de quatre mesos parats a casa per motius familiars comencem de nou el nostre viatge, aquest cop des del Kazakhstan, on volarem des de Barcelona. En unes hores de vol arribem a Aqtau, a la vora del mar Caspi.

Abans de marxar tornem a experimentar els nervis previs al viatge, com si fos la primera vegada. Els preparatius i empaquetar les bicis i les alforges són el moment més pesat i estressant. Però un cop aterrats a Aqtau i arribats a l’hostal amb un taxi (que ens pren el pèl una mica) tot s’acaba i la tranquil·litat torna.

A l'aeroport del Prat Feliç per anar a 900 quilòmetres per hora

Aterrats a Aqtau passem el control de passaport sense cap problema i omplim la targeta d’immigració, de color blanc, que hem de conservar amb nosaltres fins a la sortida del país. És un simple paper en el que a la frontera ja ens han posat dos segells, fet que demostra que ja estem registrats. Amb la nova llei ja no és necessari registrar-se a les oficines d’immigració del país. Si estem menys de 30 dies entregant el paper segellat dues vegades a la frontera de sortida no tindrem problemes.

D’Aqtau ben poca cosa podem destacar. Ciutat d’aire soviètic, avingudes grans, edificis simètrics, quadrats, grisos i homogenis. Poc color i alegria a la ciutat. Tret de la costa del Caspi, amb un aire una mica pudent (diuen que el Caspi està totalment contaminat per les explotacions petrolíferes i el gran trànsit marítim). Allà hi ha unes quantes terrasses on prendre una cervesa. Nosaltres ens refresquem al mar i a dia d’avui encara no se’ns ha caigut la pell.

El Yellow Bazaar és curiós de veure. Tot un seguit de contenidors de vaixells pintats de groc i reconvertits en parades de mercat amb multitud de coses per vendre: des de ferreteries, botigues de bicis, papereries, coses per la llar a roba i sabates. És un bon lloc per descobrir la cuina local i deixar sorprendre’t per les cuineres, ja que el menú escrit en ciríl·lic és difícil d’entendre.

Pensem en el que tenim per endavant i se’ns fa difícil començar a pedalar. A les 9 del matí ja estem a més de 30 graus amb un sol que crema, i el desert que hem de creuar tampoc motiva gaire. Quasi 500 quilòmetres fins a Beyneu, passant per molt pocs pobles i amb la incertesa del vent, que bufa molt fort cada dia. Esperem tenir-lo a favor algun dia.

La tarda abans de començar apareix un ciclista a l'hostal que ens acaba de motivar per arrencar el dia següent. És en Juan, d’Urnieta, amb el que decidim fer equip i pedalar plegats fins a Beyneu sumant esforços. L’endemà sortim més tard del previst, i als pocs metres de deixar enrere Aqtau comença a bufar el vent amb molta força i en contra nostra. Sumat a la nostra inactivitat durant quatre mesos, en els quals ens hem "recuperat" menjant sense parar, se’ns fa molt difícil avançar i no superem els 10 quilòmetres per hora. A més el vent aixeca tot de sorra que ens entra als ulls i a la boca. L’únic consol és que ens treu la sensació de calor. Estem anant per la carretera que segueix la costa direcció oest.

Cementiris kazacs Il·lusos: l'alegria del primer dia...

El dia el passem creuant gran part dels afores d’Aqtau que ocupen bastants quilòmetres fins que a última hora de la tarda i havent fet només 43 quilòmetres arribem a una chaikhana, els petits oasis que anirem trobant al llarg del camí. Són petits restaurants on comprar beguda freda i menjar calent que es troben com a màxim cada 60 quilòmetres. El més divertit és escollir el menjar, ja que els menú no s’entén. Però acabem descobrint els manthi, que ens acompanyaran fins a Beyneu a quasi totes les chaikhanas.

El segon dia més del mateix, segueix el vent en contra que no ens permet avançar. Creuem la zona amb les típiques màquines per extreure petroli i apareixen els primers camells i cavalls que campen salvatges per tot arreu. Arribem a la intersecció on hi ha tres chaikhanas i des d’on ens desviarem el següent dia per arribar a Shepte. La nit la passem a prop de les chaikhanas veient estrelles fugaces, i és que el cel del desert és molt clar a les nits, que també són fredes, passant dels 35-40 graus diürns als 15 nocturns.

Tercer dia de ruta i ens llevem com sempre creuant els dits per tenir el vent a favor, però és inútil. En tres dies hem anat direcció oest, nord i est, i sempre tenim el vent en contra, serà que gira amb nosaltres?. El dia se’ns fa molt entretingut perquè al mig del no-res hi ha una parada amb melons i síndries a la que parem per canviar la roda d’en Juan. Llavors la dona ens fa seure i ens atipa amb quilos de fruita mentre ajuda en Juan a arreglar la càmera punxada. I de regal ens enduem una síndria que acaba a l’alforja d’en Juan, ningú la vol carregar...són més de tres quilos! El dia és molt calorós i a l’entrada de Zhyngyldy busquem una ombra en unes obres. Aconseguim cuinar a la ombra, fer-nos fotos amb els treballadors i cap a les quatre ens hi posem de nou. Intentem parar cada migdia entre les 12 i les 17 per evitar el sol. Però aquesta vegada no ha estat suficient i la Sònia es troba força malament, no té res de força, té un cop de calor. Per sort trobem una nova parada de melons i síndries i es pot estirar a la petita ombra que té. La porta una família que, com no, ens treuen més quilos de meló i síndria que ens acabem menjant. Allà passem la nit i la Sònia pot descansar.

Els nens al·lucinant amb la tenda Animalets del desert

El quart dia ens porta fins a Shepte, la ciutat més gran entre Aqtau i Beyneu, on comprem provisions al súper (bàsicament llaunes seguint els consells del nostre company Juan). Dinem al parc i baixem el menjar amb litre i mig de cervesa fresqueta que ens dóna energia per acabar el dia a Zharmysh, on hi ha tres chaikhanas més on degustem el menú diari que ve a sortir per uns dos o tres euros per persona amb cervesa inclosa!

Baixant la cervesa a Shepte, on de sortida es perd l'asfalt uns quilòmetres

El cinquè dia ens proposem sortir d’hora i a les 6.30 ja som a la carretera, el desert sembla fins i tot bonic amb la primera llum del dia i per primer cop no tenim el vent en contra. La velocitat es dispara i abans de dinar ja hem fet 67 quilòmetres, més que cap altre dia sencer. Però abans de parar creuem la dangerous section de la ruta, amb una rampa de 2,5 quilòmetres al 12% i la meitat sense asfalt. Al final de la pujada volem parar a dinar, fa molta calor i al fons hi ha unes cases que ens donen ombra. Un cop allà surt un pagès molt tranquil i ens convida a fer el chai a casa seva. Acabem usant els seus fogons i fent la becaina tots quatre al seu menjador. I tot d’una forma completament natural com si fóssim els seus companys de pis. Ens anem donant compte de l’amabilitat i la hospitalitat dels kazacs, que ens ajuden durant el camí de forma molt tranquil·la i gens invasiva.

Quan arrenquem de nou la cara de felicitat s’acaba de cop, torna el vent en contra i ens frustrem. 35 quilòmetres a la mateixa alçada, completament pla, amb un paisatge monòton i sense poder passar dels 10 quilòmetres hora. Al final anem parant a menjar magnesi i desconnectar una mica del vent. Ho fem per poder arribar a Sayotesh, on ens pensem que hi ha un hostal barat, però no és al poble, sinó a la chaikhana de la carretera, i ja de nit ens fa molta mandra tornar-hi. Quan preguntem al poble, un bon home ens deixa dormir a un saló de bodes, yihaaaaa!!!! Dia autèntic de viatge: alegria, patiment i final feliç.

Al matí següent sí que anem a la chaikhana on per 1000 tenges per persona passem el dia descansant i dormim en una espècie de llit (una fusta amb un matalàs finet, finet).

El sisè dia de ruta ens porta a acabar el dia en una chaikhana força nova on ens inflen el preu de la cervesa. El dia no té res d’especial. Recta infinita, vent en contra i comencem a fer relleus cada quilòmetre per anar avançant. Ens ajuda el fet que al llarg de tota la ruta, pràcticament des d’Aqtau, no hi ha gaire trànsit i pedalem molt tranquils per la carretera.

El setè dia es converteix en un dels pitjors. El vent bufa cada cop més fort, el paisatge és monòton, seguim a la mateixa recta, ni una corba. I a sobre no hi ha res que ens faci ombra per a poder dinar. Comencem a estar molt cansats i més quan volem dinar i no trobem ombra. Finalment parem al costat d’un munt de terra que tapa una mica el vent i improvisem amb les tres bicis i una lona una petita ombra per a menjar i descansar una mica. Abans d’hora, a les 15, tornem a pedalar, amb la fórmula de pedalar 5 quilòmetres i descansar 15 minuts, per arribar fins a una nova chaikhana, on la senyora ens cuina un xai boníssim i ens diuen que acampem a un riu que porta aigua, oh, un oasis!. Fins i tot hi ha verd, però el riu..., el riu fa una pudor horrible, tot i així ens acabem dutxant per treure’ns tota la sorra enganxada.

El vuitè dia ens llevem contents, ens queden només 40 quilòmetres i el vent ja no importa tant. Uns 20 quilòmetres abans de Beyneu parem a esmorzar a una chaikhana uns bons ous, que ens donen energia per finalment arribar a Beyneu amb una gran alegria. Ho celebrem amb un bon brindis, estem molt contents per haver arribat i perquè sabem que ens quedarem uns quants dies descansant al poble.

Victòria!!!!!!

Sortint del súper on hem comprat les cerveses de la victòria, ens donem compte del que hem passat. Són uns 100 metres que ens separen de la carretera principal i el vent ens bufa a favor. Doncs bé, sense pedalar ens posem a 20 quilòmetres per hora. I ens imaginem com hauria estat la ruta amb el vent a favor, completament diferent!

Creiem que hem tingut molta mala sort, altres ciclistes que creuen aquesta carretera tenen almenys el vent a favor durant alguns dies, cosa que nosaltres només hem tingut un matí. A més el paisatge i la calor tampoc han motivat gaire. Menys mal dels oasis en forma de chaikhana que ens proveïen de menjar i beguda fresca cada nit. I sobretot de l’equip que hem fet amb en Juan, entre tots tres ens hem anat motivant per a poder arribar a Beyneu a pesar de tot el vent en contra i de la forta calor que ha fet. En total han estat vuit dies per pedalar uns 480 quilòmetres entre Aqtau i Beyneu. Ara creiem que no tornarem a fer-ho, tot i que hem tingut molt bones sensacions al llarg del camí, sobretot amb la gent del país.

Reflexionant a Beyneu, des d’on estem només a 60 quilòmetres d’Uzbekistan, decidim que creuarem la frontera amb tren fins a Nukus. D’aquesta manera ens estalviarem 500 quilòmetres més d’absolut desert amb menys serveis que a Kazahkstan i sobretot de la carretera que porta fins a la frontera, que en el cantó kazac està sense asfaltar i amb un gran trànsit de camions. Molta gent ens ha recomanat no creuar-la sinó és imprescindible. Preferim guardar temps i gaudir dels 30 dies de visat a l’Uzbekistan. També a Beyneu diem adéu en Juan, que torna cap a Urnieta via Astana. Ell agafa el tren cap a la capital del país i nosaltres els que ens endinsarà a Centre Àsia.

Beyneu Fins aviat Juan!

La nit que anem a agafar el tren arribem ben feliços a l'estació, fins que ens adonem que el nostre tren acaba de marxar davant nostre. El problema és que a Kazakhstan, com a Rússia i Xina els trens i els rellotges de les estacions van amb l'hora de la capital. En el nostre cas amb l'hora d'Astana, on és una hora més. Per sort aconseguim que ens tornin el 75% del bitllet i comprem un de nou per la nit següent, ja amb la lliçó apresa. Ara ens tocarà anar en una butaca al llarg de 15 hores, ja no queden places en les lliteres.

Al segon intent aconseguim agafar el tren. Arribem a l’estació 1 hora abans i ja podem pujar totes les coses a dins. Ens fan pujar per la porta que no té escales, quasi hem de trepar per pujar al tren amb tot el material. Un cop a dins comença la diversió. Nosaltres tot feliços amb el nostre número de butaca i el revisor tot cridant ens col·loca on li dóna la gana. No entenem res, està tot fosc, hem pagat per anar amb butaques, molt més barat, però no hi ha butaques, hi ha una espècie de lliteres que es munten i desmunten. L’espai l’aprofiten molt bé, però l’ordre és caòtic. Per sort hi ha espai per tot arreu i col·loquem les alforges sense problemes i les bicis entre vagons van molt bé. Arribem a la frontera encara de nit. Ho sabem pels militars que entren al vagó, ja que des del tren no es veu res a fora. El revisor s’emporta tots els passaports (al llarg del viatge se’ls emporta vàries vegades, igual que els bitllets) i els torna amb el segell al cap d’una estona cantant els noms de la gent pel vagó. Nosaltres serem fàcils de reconèixer, ja que els porta separats a la butxaca. Per fer 70 quilòmetres de Beyneu a la frontera hem trigat cinc hores, s’ho pren amb calma. Passem la frontera sense problemes i el tren arrenca cap a Uzbekistan.