Uzbekistan, blanc i negre

És la primera frontera que creuem amb tren i ens resulta més fàcil del que pensàvem. Anàvem preparats, ja que sabíem que l’entrada a l’Uzbekistan, un país amb un sistema policial molt autoritari, sovint és pesada i llarga. Però un cop creuada la frontera amb el tren pensem que serà així en el cas de creuar-la per via terrestre.

Els guardes fronterers pugen al vagó del tren i passen gairebé tot el control al nostre compartiment, som els únics turistes i tenim molt equipatge “sospitós”, bàsicament material electrònic. Ens fan obrir les alforges sense prestar gaire atenció i directament ens pregunten pels medicaments, als que quasi no fan cas. Recordem que al país estan prohibits molt medicaments. Només miren quatre fotos al portàtil del Guillem. També està prohibit tenir fotos d’edificis governamentals o de caràcter pornogràfic. El llibre electrònic l’obren però no el miren. També està prohibit tenir llibres sobre religions o sobre l’Uzbekistan si ells consideren que no és apropiat. El que sí és important és omplir les dues fulles de registre, en uzbec i difícil de comprendre, en la que bàsicament posem les nostres dades i declarem els diners que portem. Això últim és important, ja que una de les fulles s’ha d’entregar a la sortida i hem de tenir els mateixos o menys diners dels declarats, ja que si no consideren que s’han fet negocis al país.

Ja amb el segell al passaport s’obre la veda i comença a circular gent pel tren venent coses de tot tipus (a Uzbekistan torna a ser legal la venda ambulant al tren a diferència de Kazakhstan). Et venen menjar, joguines, roba, beguda i fins i tot et canvien diners, cosa graciosa, ja que és il·legal canviar moneda al país tret que es vagi al banc. I aquest és un tema important, ja que el canvi al mercat negre és sensiblement millor a l’oficial, quasi el doble de diferència. Generalment als mercats sempre hi ha gent carregant gran paquets amb tots els bitllets. I és que en el nostre cas per canviar 100 dòlars ens donen 770.000 soms en bitllets de 1000 a Nukus, ciutat on ens deixa el tren.

Baixem alleujats, des de que s’ha fet de dia només hem vist desert des de dalt del tren, i pensar que ho hauríem d’haver pedalat a 40 graus...Nukus és la capital de la República Autònoma del Karakalpakstan, una de les entitats que forma el país i la més extensa. La ciutat no té res d’especial, aire soviètic. Però comencem a percebre l’amabilitat i simpatia dels habitants del país. Fins i tot ens fan un reportatge fotogràfic per un diari nacional. No paren de tocar el clàxon i saludar i cridar adkuda (d’on ets?).

Com que a l’Uzbekistan és obligatori registrar-se en les següents 72 hores a la teva arribada, anem a un hotel i comprovem que en aquest aspecte el país és molt car. La llei també diu que cada 72 hores has de registrar-te, o sigui, anar a un hotel, però no serem tant estrictes amb la norma i intentarem no pagar tant per dormir.

Aprofitem per fer una visita a Muynak, ciutat pròspera fa anys gràcies a la indústria pesquera derivada del Mar d’Aral, ara destruït. I és que al 1960 l’URSS va començar els transvasaments dels rius Amu Daria i Sir Daria que desemboquen en el mar per potenciar el conreu sobretot de cotó (l’Uzbekistan és dels principals productors mundials de cotó), fet que ha provocat la disminució del Mar d’Aral (considerat el quart llac més gran del món) fins al punt que en l’actualitat la seva superfície s’ha reduït un 60% i el seu volum un 80%. Un desastre ecològic que es pot notar a la ciutat de Muynak, abans centre de grans indústries de conserves de peix i lloc d’estiueig. Ara la ciutat sembla morta i trista i s’hi poden veure restes de vaixells sobre el desert, que abans inundava l’aigua. L’aigua dels rius s’ha aprofitat per teixir una gran quantitat de canals que han convertit zones desèrtiques en gran àrees verdes òptimes pel cultiu i la producció de cotó. D’aquesta manera pedales pel mig del desert i de sobte arribes a una zona ben verda i plena de conreus. Tornes al desert i la més absoluta desolació. De sobte una altra àrea verda, i així al llarg de tot el país. La pena és que no hi ha consciència en l’estalvi d’aigua i que els canals no estan ben impermeabilitzats, provocant la pèrdua de milions de litres.

De camí a Muynak, a on anem amb taxi, parem a visitar dues ruïnes a la ciutat de Khujayli, la Gyaur Kala i la necròpolis Mizdakhan.

Mizdakhan

De Nukus sortim per l’única carretera que segueix cap a l’est i torna el vent en contra, el desert i la calor asfixiant. Per sort trobem un contenidor d’obra que ens dóna ombra per poder dinar. De manera màgica ens llevem de la becaina amb la sorpresa que el vent bufa a favor i arrenquem molt alegres fins a la intersecció amb la carretera que gira a la dreta cap a Khiva i a partir de la qual el paisatge canvia per complet, ja no és terra desèrtica, sinó que és tot verd i està ple de camps de cultius. L’àrea és travessada pel riu Amu Daria, que creuem per un pont de ferro mig destrossat després del qual arribem a Qipchak, on una família ens deixa dormir al seu porxo i amb la que sopem i esmorzem.

Seguim cap a Manghit, Gurlen i Shavat, per una carretera en força mal estat, amb un asfalt ple de forats i molt trencat i que sovint desapareix i es converteix en terra. Pel camí hem parat a comprar un litre i mig de benzina en una casa per a poder cuinar amb el fogó. I és que a l’Uzbekistan les benzineres només serveixen gas i si es vol benzina s’ha d’anar al mercat negre.

A Khiva les seves muralles ens deixen sorpresos per la seva bellesa. La part murallada de la ciutat rep el nom d'Itchan Kala i et transporta de ple en temps de la Ruta de la Seda i de les Mil i Una Nits. No ens cansem de caminar pels seus carrerons i de veure madrasses, mesquites i minarets fets de maons, fang i amb sanefes de rajoles de diverses tonalitats blaves. És un dels grans exponents de l’arquitectura àrab a Centre Àsia i sens dubte mereix una visita obligada.

Després de dos dies a Khiva comencem a pedalar cap a Bukhara. Sabem que bona part de la ruta és desert però tenim el dubte del vent: serà a favor o en contra? Els primers 100 quilòmetres transcorren per una zona verda plena de pobles i plantacions de cotó ben a prop de Turkmenistan. Ens és molt fàcil anar trobant aigua freda a les petites botigues a peu de carretera i com a tot el país hi ha unes bombes manuals que treuen aigua del terra que també hem begut en vàries ocasions (de moment l’estómac bé!). Estem pedalant per la carretera que va paral·lela a l’autopista, a la que arribem després de creuar un imponent pont sobre el riu Amu Daria que té una amplada superior a 500 metres. El pont és de ferro, compartit per tren i cotxes, que circulen per sobre les vies. Hi ha un control a l’entrada i sortida i està totalment prohibit fer fotos. Al llarg del pont hi ha més policies a peu, devem creuar uns set o vuit. Sortint del pont la carretera és molt dolenta, asfalt molt trencat i trossos de terra, però es fa prou fàcil, el vent encara no molesta i anem seguim un petit canal que ens distreu. Fins a l’autopista. L’asfalt és perfecte, nou, llis i sense forats, ideal per avançar ràpid, sinó fos pel vent, que bufa molt en contra. Ens va cobrint de sorra la cara, la boca, el nas i les orelles, fins que tenim la sensació d’anar mastegant sorra tota l’estona.

Passats 20 quilòmetres molt llargs a l’autopista parem a una “choyxona” (a l’Uzbekistan els hi agrada molt la lletra o), presents cada pocs quilòmetres al llarg del desert, a descansar del vent i la calor, que avui és especialment dura i el vent augmenta la sensació d’ofec. Fins i tot estant a l’ombra de la choyxona no parem de suar, el vent que sempre refresca avui és molt calent i fa pujar la temperatura. Acabem dinant i fent temps per veure si amaina el vent i la calor. Però assumim que no canviarà la situació i pensant en la Pamir Highway, un dels nostres grans objectius, i en què el paisatge és molt avorrit i encara més insuportable per les condicions meteorològiques decidim parar un camió. A la tercera va la vençuda i estem muntats en un petit camió que transporta quitrà en bosses cap a Tashkent.

Des de dalt del camió el desert sembla maco, però al cap d’un hora ja torna a ser avorrit. El viatge és tranquil, sobretot perquè el conductor no parla, només menja pipes de tant en tant que tira de manera força ordenada als seus peus. Ens estalvia poc més de 300 quilòmetres d’absolut desert, només trencat per certs controls policials, “choyxonas” i algun poblet molt petit enmig del no res. L'asfalt és boníssim fins a 80 quilòmetres abans de Bukhara, on s’acaben els dos carrils per sentit i l’asfalt llis. A 40 quilòmetres de la ciutat parem a posar gas, ja de nit, i resulta que el conductor parla amb nosaltres per dir-nos que ell va a Tashkent i que ens deixa allà. Li fem veure amb el mapa al mòbil que encara podem anar una estona més amb ell, però ens senyala un riu com a la carretera que va a la capital! Tot i així ens porta 5 quilòmetres més fins al desviament que segueix.

Sent de nit acampem allà mateix i al matí següent pedalem amb el vent a favor cap a Bukhara. El paisatge ja no és desèrtic i tornen els camp de cotó, els canals plens d’aigua i l'asfalt en molt mal estat.

A Bukhara trobem un petit hostal amagat a prop del centre que acaba d’obrir una família i que té un pati perfecte per a deixar les bicis i canviar l’oli dels nostres Rohloff. Són les 11 del matí i en mitja estem a baix dinant amb tota la família que ens convida per celebrar el Bayram, festa típica del musulmans on maten un bé. En donem fe, ja que passejant pels carrers veiem com estan matant a un allà mateix, mentre circulen cotxes, bicis i vianants.

Bukhara és una altra ciutat històrica que no deixa indiferent i plena de racons per descobrir. En el centre s’hi concentren la gran majoria de mesquites i madrasses. L’arquitectura de la ciutat es basa en els maons i amb certes tonalitats blaves però menys llampants que les de Khiva. En la gran majoria de construccions els maons estan col·locats de manera que formen sanefes i formes diferents. El minaret de Kalyan és senzillament immillorable, fet exclusivament de maons però ple de formes i dibuixos increïbles. I la mesquita Bolo-Khauz, que veiem només arribar al centre en bici, és molt especial i diferent, amb tot una sèrie de columnes de fusta al seu porxo exterior.

També tenim temps per pujar a la nòria, ben cagats des de les altures quan bufa el vent. Però des dalt es té una bona visió de la ciutat. Ben a prop del parc on està la nòria hi trobem dos dels mausoleus de la ciutat i un gran basar on mengem carn a la brasa molt barata, els anomenats sashlik, uns pintxos de carn amb una quantitat inhumana de greix que forma una bona capa protectora a la panxa i a la boca.

Sortim de Bukhara direcció Samarkanda per la carretera principal i torna a bufar el vent en contra, molt típic al llarg de tot Uzbekistan, encara que mai diem els dies que el tenim a favor, ja que aquests s’avança tant bé que no compten! Els primers 15 o 20 quilòmetres fora de Bukhara els fem per un asfalt en bones condicions, però després torna l’asfalt ple de forats i terra que ens obliga a anar més lents. Al sortir tard parem ràpid a dinar per evitar la calorada del dia. Al costat de la carretera està ple de petites cabanyes fetes amb canyes que els pagesos usen per evitar el sol i que a nosaltres ens serveixen com a ombra. En una d’elles parem i la família que treballa el camp i ven raïm ràpidament ens en donen com si l’anessin a prohibir. No sabem si ells menjaran tants quilos de raïm al dia però creiem que no. Finalment ens acaben convidant a dinar i a més raïm, fins i tot ens en donen per endur! És la temporada i el país està ple de raïm, síndries i melons.

Altoooo! Un país ple de bicicletes

Seguim cap a Qiziltepa i Navoiy i al segon dia tenim el vent a favor. El paisatge continua sent verd i cada cop anem trobant més plantacions de cotó, a dreta i esquerra de la carretera inundades literalment d’aigua, és increïble la quantitat que gasten. Al lluny, la nostra vista comença a veure la silueta d’alguna muntanya i això ens motiva molt, ja que portem un mes amb un paisatge molt desèrtic, àrid i pla, en conjunt força avorrit. Menys mal de la gent local, que desprèn simpatia cada dia, saludant-nos sempre que ens veuen passar i no parant de tocar el clàxon (a vegades es fan pesats i tot). Ens sorprèn l’hospitalitat uzbeka, sent aquesta molt tranquil·la i gens invasiva, i oferint-nos aigua, te o menjar sovint.

Després de passar la tarda amb una família de professors menjant tot tipus de fruita, ous, pa i fruits secs acabem acampant en un camp amb dues vaques com a veïnes.

A Kattaqorghan ens desviem de la carretera principal i seguim una de secundària que va més directa cap a Samarkanda. L’asfalt està prou bé i anem fent pujades i baixades que alegren el camí i ens fan suar de valent a 40 graus sota un sol de justícia. Pel camí, a banda i banda anem trobant petites parades de melons i síndries i en una d’elles les dones ens conviden i comença el festival de fruita. En un moment tenim pa, un meló i una síndria per a nosaltres. Un cop acabada tota la fruita ens acomiadem i seguim el camí. És molt interessant viure com de sobte estàs menjant fruita amb gent local que només vol ajudar-te, que mengis i descansis una estona. Al dir-los adéu la seva cara de felicitat per haver compartit una estona amb tu és un premi.

L’arribada a Samarkanda és tranquil·la i amb continua pujada fins a l’hostal on ens quedem descansant tot el dia, fins que baixa el sol i anem a descobrir de nit aquesta ciutat tant mítica. La nit ens dona una visió bastant espectacular, i més amb lluna plena, del mausoleu Gur-e Amir i de la plaça del Ragestan, dos dels llocs més importants de la ciutat. De dia ens adonem de la magnitud dels monuments, a diferència amb altres ciutats del país són molt més grans i transmeten una sensació més imponent. Els colors segueixen igual, amb les diferents tonalitats de blaus que ornamenten mesquites, madrasses i mausoleus. La mesquita Bibi-Khanum i sobretot la necròpolis Shaki Zinda ens deixen amb la boca oberta. A la necròpolis entrem de franc pel cementiri del costat que comunica amb la part superior del complex, on hi ha enterrats personatges històrics, cada un d’ells en mausoleus situats l’un al costat de l’altre.

A causa del turisme creixent que cada any arriba a la ciutat, ens l’hem trobat un pèl desnaturalitzada i artificialment bonica a la vora dels monuments més significatius. En general, l’aire que té la ciutat és força modern en relació amb el que hem anat veient al llarg del país.

Nota important! Estant a Samarkanda preguntem al propietari de l'hostal on està el mercat per poder canviar Euros i ens envia al banc! Li diem que com és (recordem que el canvi al mercat negre és el doble!) i ell ens diu que fa dos dies han canviat la llei i ara els bancs ofereixen un millor canvi. Trobem que un Dòlar són uns 8100 Soms i que 1 Euro són uns 9600 Soms.

Estem més dies del compte a Samarkanda per culpa d’un virus estomacal que afecta la Sònia. És al cap de sis dies que aconseguim pujar-nos de nou a la bici i ara sí posem rumb cap a Tadjikistan. Seguim la carretera que ens fa passar pel Tahtakaraça pass, un port de muntanya situat a 1788 metres segons el mapa i a 1660 metres segons el nostre GPS, no sabem qui té la raó. Abans del pas de muntanya anem creuant petits pobles i el paisatge es torna més muntanyós, cosa que ens anima bastant. La pujada al coll és força constant al llarg de quasi 13 quilòmetres des de l’últim poble, Urtakishlak, tot i que té algunes rampes força dures. A dalt del pas hi trobem un petit mercat on es poden comprar fruits secs. La baixada deixa davant la nostra vista una extensa plana, però abans gaudim de tots els girs de la baixada, tot i que l’asfalt fa que haguem d’estar molt pendents dels forats que hem d’anar esquivant.

Continuem pedalant cap a Kitob i passem per Shakhrisabz, una altra ciutat històrica, on va néixer Amir Timur. La ciutat té diversos monuments interessants com mesquites i madrasses que veiem de pas sobre les bicis abans de seguir per una gran recta travessant una plana molt seca i àrida que ens condueix fins a Guzar, sense quasi passar per pobles i pedalant per un asfalt en molt mal estat. A Guzar omplim la panxa a una choyxona i girem cap a la carretera M39, que ens sorprèn amb unes rampes bastant empinades al llarg de 17 quilòmetres que no teníem previstes, fet que ens fa acampar d’hora per descansar i continuar amb les rampes el dia següent. Per la nit notem certes presències a prop de la tenda i entre els arbusts que no aconseguim descobrir.

Ja de dia la pujada no és tant dura i al cap de 30 quilòmetres arribem a Korashina, on dinem a una choyxona. Des d’allà tenim la idea que la carretera planeja, però descobrim que ens espera un bon desnivell davant nostre. Per sort el vent que era en contra pel matí ara el tenim a favor i ens empeny cap amunt per un asfalt en molt bon estat. Arribem a Oqravot, un poble al mig de les muntanyes al que baixem per una carretera sense asfaltar i plena de pols i gossos gegants que ni s’immuten al nostre pas. Des del poble queden 2,5 quilòmetres per arribar al pas de muntanya que decidim pujar el mateix dia aprofitant el vent a favor. La carretera és un drama, està en obres, sense asfaltar i plena de camions que aixequen tota la pols cap a nosaltres. Per sort al cap de menys d’1 quilòmetre torna l’asfalt i coronem el pas amb la sorpresa de trobar un asfalt perfecte i nou per a la baixada, que gaudim moltíssim i que dura uns 18 quilòmetres fins a un control policial a les portes de l’encreuament que agafem cap a l’esquerra i que ens durà fins a Boysun.

El camí fins a Boysun és força entretingut i anem creuant petits pobles de muntanya que ens fan gaudir de la pujada i ens fan oblidar el mal estat de la carretera. Sempre tenim a l’horitzó les muntanyes i ja comencem a pensar en el que ens espera ben aviat al Tadjikistan, així que toca fer cames! De sobte després d’una gran rampa veiem davant nostre el poble de Boysun i ens quedem sorpresos per la seva extensió. Teníem la idea que estant on estem els pobles serien petits, però Boysun és força extens, ocupa una bona superfície. L’arribada al poble també sorprèn les nostres cames, ja que hi ha una sèrie de pujades i baixades que ens exigeixen abans de parar a dinar.

Ja ben dinats només queda gaudir d’un paisatge de muntanya prou increïble i d’una llarga baixada rodejats de muntanyes amb unes formes esculpides pel vent i la pluja, de petits poblets i d’una rampa d’uns 150 metres de desnivell positiu i d’uns 2 quilòmetres que ens deixa en un coll des d’on la vista que tenim davant torna a ser la d’una gran plana. A dalt del coll descobrim que el Guillem ha trencat un radi de la roda del darrera. La combinació de pes i asfalt trencat i ple de forats ha estat la causa més que probable del trencament. Per tant ens prenem la baixada amb molta cautela, canviarem el radi a baix, ja que s’està fent de nit i no hi ha lloc per acampar. Arribem a una intersecció, vaja, no espereu un gran encreuament. Simplement la carretera es bifurca en dues direccions. Nosaltres seguim cap a l’esquerra, direcció Denov, i acampem darrera una benzinera abandonada, on en Guillem aprofita la darrera llum del dia per a canviar el radi i ajustar i centrar la roda de la millor manera possible. Per això col·loquem dues brides al quadre de la bici que ens fan de guies per a saber com de centrada està la roda (truc après del mestre Oriol de CoopdeBici). Una petita improvisació amb materials bàsics del que seria la màquina que s’usa als tallers.

Només ens separen 50 quilòmetres de Denov. Els primers 10 es fan força durs. Primer pel terreny, un constant puja i baixa que destrossa les cames. Segon pel tipus d’asfalt, sí, com a pràcticament tot el país. I tercer per la presència de grans gossos que avui no són tant tranquils i simpàtics. En dues ocasions hem de posar peu a terra i demanar ajuda a la gent, ja siguin pagesos o conductors. En la primera el gos no para de rodejar-nos i fins i tot sembla una pel·lícula d’humor absurd. Tots dos anar donant voltes aprofitant la bici per protegir-nos i llançant pedres a la bèstia. La segona ocasió és més sorprenent. I és que els gossos estan a una casa situada com a mínim a 300 metres nostre i lluny de la carretera. Però és veure les bicis i es tornen bojos corrent cap a nosaltres. Els repelem amb pedres amb l’ajuda de tres homes.

Prova superada: gossos i tobogans. Ja només queda planejar amb el vent a favor a través de pobles entranyables fins a Denov, on anem a descansar a un hotel la resta de tarda i el dia següent. Ja només estem a 38 quilòmetres de la frontera amb Tadjikistan, de les seves muntanyes i de la Pamir Highway, ja comencem a notar les pessigolles a la nostra panxa.

Els últims quilòemtres a Uzbekistan estan força pesats, no pel terreny, que fins a la frontera és tot pla i sense complicacions. És que la Sònia arrossega problemes estomacals i no té gaire força per pedalar, ja que quasi no ha menjat, però el visat ens obliga a sortir de Denov i arribar a la frontera al migdia i acomiadar-nos del país. Els tràmits a la frontera són més ràpids i fàcils del que pensàvem. Només omplim la fulla on declarem els diners i els aparells electrònics i passem les alforges per l'escàner. Res més. Ni obren les alforges ni miren les fotos. En quinze minuts tot llest! Apa siau!

Abans d'entrar teníem en ment un país amb una forta repressió policial i un gran control, sobretot a les fronteres. Però després d'haver-hi passat un mes veiem que el país poc a poc va canviant. Les fronteres han estat ben fàcils, no ens han revisat res. Des de la mort de l'antic president Karimov sembla que el país va deixant enrere poc a poc la corrupció i repressió, tot i que amb molta feina per fer encara. Però segur que en els pròxims anys es viurà una altra realitat al país.

Ens arrosseguem lents, som cargols, però ja hem bavejat dinou països!