Tadjikistan, espina clavada
​
La frontera la passem l’últim dia possible per poder estar al país els 45 dies de visat. I és que fa dos dies que la Sònia s’arrossega a dures penes, un mal de panxa horrible causat per una carn en mal estat. Per fer els 40 quilòmetres ben plans fins a la frontera ens passem tot el matí.
​
La carretera i el paisatge segueixen igual que a Uzbekistan, de moment encara no veiem cap gran muntanya, tot arribarà. El camí és ben pla i a sobre tenim el vent a favor, que ens fa avançar ràpidament en direcció a la capital del país, Dushanbe. Havent dinat i estant ja a Tursunzoda, el Guillem se n’adona que s’ha deixat el pal que usem com a cavallet. Li toca fer marxa enrere amb el vent en contra però finalment troba el pal i torna a Tursunzoda havent fet 10 quilòmetres extres.
​
La primera la nit al país la passem a un parc de la ciutat, i és que, en general, seguim veient com de fàcil és acampar a Centre Àsia, sempre trobem qualsevol racó on poder muntar el nostre palauet.
​
L’endemà arribem a Dushanbe, la capital, però abans som convidats a dinar per una família local i tastem l’”amabilitat” dels nens tadjiks, que llencen dues pedres grosses des de l’altra cantó de la carretera que per sort no impacten en la Sònia. Es veu que és un comportament molt típic dels nens d’aquest indret.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
A Dushanbe ens acull el Muhammad al seu hostal familiar a través del Couchsurfing. Aprofitem per anar a comprar-nos dues noves jaquetes per assegurar-nos que no passarem fred a la Pamir Highway, que tant desitgem pedalar. És una odissea agafar els busos correctes, si per anar agafem un directe, a la tornada resulta que aquest mateix no fa el mateix recorregut i ningú ens sap dir quin és el bo. Al final toca fer exercici i tornem caminant.
​
A la capital finalment ens hi passem quatre dies descansant i passejant. Es veu una clara estructura soviètica en el disseny de la ciutat, grans avingudes, espaioses, uns monuments gegants i el màstil amb la bandera més alta del món, concretament de 165 metres, tot plegat molt grandiloqüent. Tot i que és una ciutat molt agradable per caminar-hi i per estar-hi uns dies.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Deixem la ciutat enrere i comencem a endinsar-nos en el país camí de la Pamir Highway. Arribats a Vahdat, hi ha dues rutes que enllacen amb la Pamir, la ruta sud és més tranquil·la, asfaltada i per tant més ràpida. La ruta nord diuen que és la més bonica, més natural, amb menys asfalt i més exigent, creuant un pas de muntanya per sobre els 3000 metres d’alçada. Queda clar que ens inclinem per seguir la ruta nord.
​
El primer dia fem pocs quilòmetres, el terreny és pla i gaudim de bon asfalt, igual que el segon dia, en el que arribem a Takchtahamit acumulant ara sí uns quants metres de desnivell. A partir del tercer dia ja comença el terreny més dur, anem alternant pujades i baixades amb i sense asfalt, i amb gran quantitat de pedres. També creuem gran ramats d’ovelles i cabres que lluiten amb els cotxes, camions i les nostres bicis per poder passar. El paisatge que ens acompanya val molt la pena, anem vorejant un riu, per pista de terra i comencem a veure les gran muntanyes a l’horitzó. Ja sentim que estem envoltats de muntanyes. També passem per Obigarm, on estan construint una gran presa d’aigua, un projecte faraònic. El dia l’acabem tard i molt cansats i ens costa trobar un lloc per posar la tenda, fins que finalment sortim de Darband i després d’una gran baixada que ens deixa a la mateixa alçada del riu, trobem un prat on poder muntar la tenda.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Abelles al costat de la carretera i el Guillem lluitant contra les ovelles
​
​
​
Per desgràcia els dos següents dies plou sense parar i ens quedem acampats al mateix prat, passant les hores com millor podem, llegint i descansant i administrant el menjar que tenim, ja que no estava previst parar dos dies per culpa de la pluja. Per fi el tercer dia ens llevem amb sol i comencem a pedalar de nou. És dia 1 d’octubre i a Catalunya s’està celebrant el Referèndum d’Autodeterminació. Degut a la parada inesperada per la pluja els nostres plans d’estar aquest dia a Kalaikhum, on podíem trobar wifi per estar informats, no es poden complir i passem tot el dia amb el cap més a Catalunya que a Tadjikistan, una pena, ja que no podem gaudir 100% de la bici. La incertesa que tenim sobre el que passa a Catalunya augmenta també per la zona en la que ens trobem, molt remota i a priori sense opció de tenir internet en uns dies.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Arribem al checkpoint des d’on definitivament ens endinsarem cap a les muntanyes i començarem el pas de 3000 metres. Ben a prop d’allà i en l’altra direcció, hi ha un poble, Neorobod, i decidim anar a provar de trobar internet. Impossible. Un poble enmig del no res, amb unes vistes increïbles. Casualitats de la vida fan que ens trobem un anglès, també ciclista, a la botiga del poble i ens diu que ell i el seu company han parat aquí perquè l’altre es troba malament. Ens deixen el seu internet del mòbil i així ens assabentem de la brutalitat policial i de la repressió ocorreguda aquell dia contra el poble català.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Meditant si tornar a Catalunya...
​
Sense pensar-ho decidim tornar l’endemà a Dushanbe des d’on podrem estar més connectats i valorar què fem. Agafem un taxi i desfem el camí que ens havia costat quatre dies amb la bici. En un matí el tenim fet amb cotxe i tornem al Hostal Latifa, des d’on finalment decidim parar el viatge i tornar a Catalunya per viure en primera persona la situació històrica.
​
Al cap de dos mesos d’haver tornat i veient que la cosa anirà per llarg i també, perquè no dir-ho, una mica decepcionats amb tot plegat, decidim que és hora de continuar el nostre projecte i volem cap a Kathmandu per a continuar amb l’aventura dels cargols. Sempre ens quedarà l’espina de la Pamir Highway, que queda clar que algun dia en el futur ens l’haurem de treure.
​
Ens arrosseguem lents, som cargols, però ja hem bavejat vint països!
​
​
